El Pentàgon tem que el pacte aconseguit amb Rússia reforci Al-Assad

L’administració Obama va rebre ahir amb escepticisme l’acord sobre Síria, que preveu que els EUA i Rússia arribin a realitzar operacions militars conjuntes. El principal focus de resistència es troba al Pentàgon. Els més reticents a l’acord temen que els russos aprofitin l’alto el foc per reforçar el seu aliat, el president Baixar al-Assad, i veuen amb prevenció la possibilitat de compartir informació d’intel·ligència i defensa amb una potència rival.

Al mateix temps, l’acord complex, si acaba complint-se, és una recompensa als esforços diplomàtics de l’infatigable secretari d’Estat, John Kerry, que ha mantingut en els últims anys una fluida relació de treball amb el seu homòleg rus, Serguei Lavrov.

La guerra civil a Síria, amb els seus centenars de milers de morts i milions de refugiats, és un dels esborranys de la presidència de Barack Obama, paralitzat davant un conflicte que sembla intractable.

En les reunions a Washington del divendres a la tarda per donar el vistiplau final a l’acord entre Kerry i Lavrov, diversos responsables de l’administració, com el cap de la CIA, John Brennan, van manifestar les seves reserves. Però l’únic dissident va ser el secretari de Defensa, Ash Carter, segons The Wall Street Journal. No és sorprenent. Els militars del Pentàgon, el departament que ell dirigeix, serien els encarregats de cooperar amb els seus socis russos, la qual cosa pot obligar a compartir informació sensible sobre mètodes i objectius.

Abans d’arribar a aquest estadi, en el qual ambdues potències cooperarien contra l’Estat Islàmic (ISIS en les seves sigles angleses) i grups afins a Al-Qaeda, ha de donar-se una sèrie de condicions. Primer ha de complir-se un cessament imprecís de les hostilitats entre el règim d’Al-Assad i els grups rebels oposats a l’ISIS. La complexitat del pla reforça els arguments dels escèptics i implica que la cooperació entre Washington i Moscou sigui avui una hipòtesi. El fracàs d’acords passats, com l’aconseguit a Munic al febrer, és un altre motiu per a l’escepticisme.

Col·laboració amb Rússia

El secretari Carter, el més reticent a l’acord, va denunciar fa uns dies, en un discurs a Oxford (Regne Unit), que el suport de Rússia a Al-Assad fa que “la situació a Síria sigui més perillosa, més perllongada, més violenta”. També es va referir a la ingerència russa a Ucraïna i, indirectament, a les sospites que pirates informàtics russos han robat informació del Partit Demòcrata d’Obama. “Contrarestarem els atemptats que soscaven la nostra seguretat col·lectiva i no ignorarem els intents d’interferir en els nostres processos democràtics”, va dir.

Malgrat les diferències entre els EUA i la Rússia de Vladímir Putin, tots dos països van col·laborar amb èxit l’any passat en la negociació de l’acord per frenar el programa nuclear de l’Iran. Com ara, Kerry i Lavrov van tenir-hi un paper decisiu.

Per Obama, que abandonarà la Casa Blanca al gener, Síria ha estat un trencaclosques de solució difícil. Després de l’esclat de la guerra civil, el 2011, va demanar la marxa d’Al-Assad i després va amenaçar d’intervenir si usava armes químiques. Malgrat disposar d’informacions sobre l’ús d’armes químiques, el 2013, va evitar finalment la intervenció. Un any després, l’ascens de l’ISIS, també oposat a Al-Assad, va precipitar una intervenció aèria i el desplegament de forces especials. I va situar els EUA en una posició difícil, sense aliats clars i amb diversos enemics que són enemics entre si.

L’entrada de Rússia a Síria ha acabat de complicar la situació. La política oficial de l’administració segueix sent demanar la marxa d’Al-Assad, però la prioritat és lluitar contra l’ISIS. En les properes setmanes pot donar-se una paradoxa. Pot ocórrer que, mentre els demòcrates acusen Putin d’ingerència en la campanya per a les eleccions de novembre en favor del republicà Donald Trump, Obama i Putin siguin aliats militars a Pròxim Orient.