Ciutadans apuja l’aposta

Som ben bé al cap del carrer. El partit d’Albert Rivera ha encarat finalment la qüestió axial des de la seva fundació com ho havia de fer, buscant de superar el marc autonòmic, que li jugava sistemàticament en contra. Com ja vam apuntar en un article precedent (“La mescla homogènia”), la formació taronja era ben conscient de les limitacions i de les poques possibilitats del seu argumentari contra la immersió lingüística. En tant que les competències en educació estan transferides al Parlament català, i en tant que no es pot verificar la conculcació del dret a l’educació ni del dret al coneixement del castellà, la reivindicació del castellà com a llengua vehicular era de bon principi una via morta.

Això no va ser obstacle perquè la demanda procastellà agafés forma a través de casos de famílies individuals, sempre agomboiades per la política i l’opinió pública afins, però en cap cas es podia impugnar el model d’immersió en pes, sempre avalat constitucionalment. Quedava el recurs, és clar, d’enterbolir el debat, de sembrar dubtes, d’afirmar que hi havia catalans de segona, d’asseverar que el fracàs escolar era culpa de la llengua, de dir que el sistema era totalitari. Una llei elaborada per la majoria d’un parlament elegit per sufragi era titllada contínuament d’imposició i adoctrinament.

Ciutadans busca ara el vent a favor per decantar la pugna. Si abans es veia jugant amb negres i es limitava a fer moviments maldestres, ara ha aconseguit capgirar el tauler i es veu per fi amb les peces blanques, disposat a l’ofensiva. I s’ha de reconèixer que fa el que ha de fer, el que tots hauríem d’esperar que fes: influir en la política espanyola amb els mitjans que legítimament té a l’abast. Dit d’altra manera: si pretens canviar el sistema escolar català quant a les llengües, i alhora t’és impossible d’alterar les majories parlamentàries que t’ho permetrien, el millor que pots fer (i el que has de fer) és anar-te’n a Madrid. I vet aquí el model de trilingüisme.

Els mecanismes activats ara pel partit taronja entren en el joc amb què s’articula la democràcia, com també hi entren les previsibles mobilitzacions que hi haurà

Es tracta però d’una jugada de tot o res que haurem de veure com s’articula, si és que finalment hi ha investidura. Primer, perquè caldrà aplicar-li el vernís necessari perquè no sembli el que sembla, això és, una mesura ad autonomiam que pretén assolir el zenit fundacional del partit: posar fi a la immersió lingüística. Segon, perquè caldrà estendre els avantatges teòrics que diuen que té el trilingüisme a totes les comunitats amb llengua pròpia i del bilingüisme a les comunitats monolingües, en una nova edició del famós cafè per a tots que hauria de passar per recentralitzar competències. Tercer, perquè caldrà veure si el PSOE està disposat a entrar en una reforma integral del sistema educatiu que promet ser impopular i per a la qual no hi ha recursos. I quart, perquè no està clar que el PP tingui gaires ganes d’estendre a tot Espanya el model escolar que li va fer perdre la presidència del feu balear. Un TIL per a tot l’Estat pot ser un autèntic malson per als populars.

La pretensió d’emprendre un canvi tal és del tot legítima, i no té res a veure amb el feixisme amb què sovint alguns etiqueten Ciutadans; malament si els qualifiquem amb un apel·latiu que victimitza i enforteix. Ciutadans s’ha dedicat tant com ha pogut a enrarir l’ambient des de la política, amb Rivera “partint-se la cara” per poder parlar en castellà a Catalunya, una frase que és una coça a la decència. Però hem d’admetre que els mecanismes activats ara pel partit taronja entren en el joc amb què s’articula la democràcia, com també hi entren, i el precedent balear n’és un bon exemple, les previsibles mobilitzacions que hi haurà. Si apugen l’aposta, caldrà estar a l’altura.