Històries al tinter

No hi ha res que aterreixi més que un cap et posi entre l'espasa i la paret i et pregunti: “Titular?”. Quan tu tot el que vols explicar-li és el context, els detalls, els secrets de la notícia que portes entre mans. I sembla que es contagia. Fa poc, quan li desgranava un complex tema econòmic a una amiga, m'ho va deixar anar: “Però quin és el titular?”. A punt vaig estar d'engegar-la a pastar fang, però vaig respondre amb educació: “Ho titularé ‘com morir en l'intent d'escriure-ho”.

Però més complicat que saber titular és saber veure una història. Sobretot quan comences a buscar-les, a entendre-les, a explicar-les, a mirar-les… Fa anys, quan aterrava en el periodisme, vaig conèixer en Manuel. Tenia uns 50 anys i vaig descobrir-lo a través del seu blog, que actualitzava cada dos o tres dies des d'una biblioteca pública, a Madrid.

El fet peculiar del seu cas és que vivia al carrer i relatava com se sentia. La primera vegada que vam quedar, ho vam fer en un bar, al matí, aviat. Vaig pensar que de bon matí ja es prendria una cervesa, però no, es va demanar un cafè, tan carregat com el meu. Em va explicar que des de feia quatre o cinc anys vivia al carrer, anava i venia. Va estar en pisos tutelats, però no li acabava d'agradar, per les companyies, i les exigències, segons ell. Paral·lelament, la seva relació amb la seva família s'havia anat refredant.

Cobrava la renda mínima d'inserció, d'uns 400 euros, i amb això anava tirant. Feia servir els banys públics de la ciutat, —que vaig acabar provant un dia “disfressada” de captaire, quina estupidesa— i menjava en menjadors socials. Vam quedar un parell de vegades més, però a poc a poc vaig deixar córrer la seva història. No sabia com gestionar-la, com mirar-la, com explicar-la.

La memòria és trencadissa com una hòstia. No recordo la cara d'en Manuel, ni més detalls de la seva vida. Però gairebé diàriament passo davant d'un banc, a la Gran Via de Barcelona, on des de fa anys dorm una anciana proveïda de molts cartrons i mantes. Quan a més de veure-la, la miro, me'n recordo d'en Manuel.

Un miler de persones dormen als carrers de Barcelona. I fa una mitjana de tres anys i mig que hi són, segons el recompte d'Arrels Fundació. Uns menys, i molts altres més d'una dècada. Encara que no ens en solem adonar, tret que un diumenge calgui pràcticament saltar-los per treure diners d'un caixer al transitat barri del Born. Em robaran?, deuen de pensar alguns, mentre teclegen la quantitat d'euros que desitgen, mentre es tapen el nas per la forta olor a tancat, i a altres coses.

“Però són ells els que tenen por”, explica Ferran Busquets, director d'Arrels. Por a què els robin la seva motxilla, que és tot el que tenen; o al fet que se'n riguin d'ells, o al fet que els insultin o fins i tot al fet que els peguin. Però l'estigma pesa com una llosa. “L'alcohol és una de les causes que porten a les persones al carrer, però moltes vegades és una eina per passar millor el temps”, explica Busquets sobre les històries no explicades d'aquestes persones. I llança la pregunta: “No tenim gairebé tots a algú en el nostre entorn que sense l'ajuda familiar podria acabar al carrer?”.

Un dels moments àlgids de la meva carrera com a tuitaire va ser l'11 de juny del 2012. Llavors es parlava del rescat a Espanya i estàvem tots una mica espantats. En un caixer habitual en la meva ruta cap a casa, al final del Portal de l'Àngel, vaig distingir a cinc persones dormint dins. Els vaig fotografiar i ho vaig pujar a la xarxa. L'Alejandro Sanz em va retuitejar. Vaig guanyar molts seguidors. Ells segurament feia molt temps que dormien cada nit allà. Sense el context econòmic que hi havia, els hauria vist?

“Que hi hagi una persona dormint al carrer t'ha de trastocar”, alerta Busquets, davant dels perills de la normalització. Igual que et trastoca veure un nen dormint en una vorera de Nova Delhi. Si no, correm el risc d'assimilar els sense sostre al nostre paisatge urbà. Fundació Arrels ha llançat aquest estiu la campanya Jo també sóc Barcelona, on fent servir el format típic d'una promoció turística, recorda que existeix una altra Barcelona, amb un miler de persones dormint al carrer. I que en aquesta època pateixen per coses aparentment tan inofensives com les cremades pel sol.

Moltes persones quan s'estrenen en el periodisme volen aprofundir en les injustícies. “Arribaré al fons d'aquest assumpte”, em va dir una vegada un becari molt disposat, que no va arribar al fons del tema perquè en realitat no tenia fons (“El més profund que té l'home és la seva superfície”, que deia Josep Pla citant André Gide). Però a poc a poc, aquesta mirada i aquestes històries es queden al tinter. Potser en el seu moment perquè no es van saber veure. I potser, amb el pas dels anys, perquè es deixen de mirar.