Trobat un planeta com la Terra a l’estrella més propera al sistema solar

Mirant al cel, des de qualsevol dels hemisferis, es poden veure sense telescopi unes 4.500 estrelles. Aquesta mostra minúscula dels innombrables sols de l’univers ni tan sols és representativa dels mons que existeixen. Les estrelles més abundants, tres de cada quatre a la Via Làctia, són les nanes roges i tenen una lluentor tan tènue que no poden contemplar-se a simple vista. Ni tan sols la més propera, Proxima Centauri, a només 4,5 anys llum, és visible en el cel nocturn. No obstant això, és entorn d’aquests astres on es comença a plantejar que, per probabilitat, serà més fàcil trobar mons habitables. Precisament en aquesta estrella veïna, els astrònoms acaben de trobar un nou planeta que pot oferir una idea sobre la naturalesa dels refugis de la vida al cosmos, bastant diferents del nostre planeta o del que caldria imaginar si la Terra és la nostra referència.

Proxima b, com han batejat el nou exoplaneta, el més proper a la Terra que es coneix, no ha estat observat directament. Els astrònoms responsables de la troballa, liderats per Guillem Anglada-Escudé, investigador barceloní de la Universitat Queen Mary de Londres, van revelar la seva presència observant-ne l’estrella. Una petita anomalia en la seva òrbita, provocada per la influència gravitatòria del planeta, ha servit per deduir-ne la presència i alguna de les seves característiques. Fa un gir al voltant del seu sol en només 11 dies, i té una grandària lleugerament superior a la Terra i una superfície sòlida.

Al planeta Proxima b, el dia i l'any duren el mateix: 11 dies

Una altra de les condicions d’aquest peculiar planeta és la seva proximitat a Proxima Centauri. Es troba a un 5% de la distància que separa la Terra del Sol, una proximitat que el convertiria en un infern si la seva estrella fos com la nostra, però que la col·loca a l’àrea d’habitabilitat en el cas d’una nana roja. Això es deu al fet que les estrelles com Proxima Centauri, amb un 12% de la massa solar, consumeixen el seu combustible nuclear amb molta parsimònia, tanta que en els 13.000 milions d’anys d’història de l’univers encara no hi ha hagut temps que cap d’elles hagi mort encara. Amb aquestes característiques, el nou planeta tindria una temperatura de 40 graus sota zero sense comptar amb l’efecte hivernacle d’una possible atmosfera, que podria elevar la temperatura sobre aquell món per damunt dels zero graus.

Els autors, que han publicat els seus resultats aquesta setmana a la revista Nature, responen també alguns dubtes sobre la possibilitat que una nana roja tingui planetes habitats. Un dels inconvenients per a la vida d’aquests sistemes planetaris és que han d’estar molt a prop de la seva estrella per tenir una temperatura en la qual l’aigua pugui existir en estat líquid. Quan això succeeix, en gran part dels casos es dóna un fenomen que es diu rotació sincrònica i que podem veure en la nostra Lluna. El temps de translació i el de rotació s’iguala i el planeta mostra sempre la mateixa cara a l’estrella. Això faria pensar en un hemisferi abrasat en el qual l’atmosfera s’evaporaria, i en un altre de congelat. No obstant això, segons els autors, una atmosfera més densa que la de la Terra permetria matisar aquestes temperatures extremes a través de la circulació atmosfèrica i la redistribució de la calor.

El món més semblat al nostre descobert pels astrònoms era Kepler-452b, a 1.400 anys llum

Alberto González Fairén, astrobiòleg al Centre d’Astrobiologia a Madrid i a la Universitat Cornell a Nova York, que no ha participat en l’estudi, coincideix amb aquestes hipòtesis que permetrien l’existència de vida a Proxima b, i n’aporta d’altres. “L’hemisferi del planeta exposat a la llum de l’estrella podria fabricar núvols d’alta reflectivitat que contribuirien a refredar la superfície. Aquests núvols contindrien gran quantitat d’aigua i cobririen el cel de la cara diürna fins a un 80%. A més, els núvols més densos i gruixuts es formarien allà on la llum de l’estrella arribés amb més intensitat, augmentant així l’albedo (la quantitat de llum que reflecteix) del planeta. El resultat final seria un refredament notable del planeta”, assenyala l’investigador.

Un altre dels grans problemes per a la vida en un sistema planetari presidit per una nana roja serien les seves erupcions de rajos X. Com que està tan a prop de l’estrella, el planeta recentment descobert tindrà uns fluxos de rajos X 400 vegades superiors als de la Terra. No obstant això, els investigadors argumenten que diversos estudis suggereixen que el camp magnètic d’un planeta així podria prevenir l’erosió atmosfèrica d’aquest tipus de radiació. Això pot marcar la diferència entre un desert i un verger, com han demostrat les històries divergents de Mart i la Terra. En el primer, la falta d’un nucli de ferro com el que té la Terra el va deixar amb un camp magnètic feble que no va poder defensar la seva atmosfera davant les escomeses dels vents solars. González Fairén comenta, a més, que les nanes roges emeten “la majoria de la radiació ultraviolada i els rajos X en els primers mil milions d’anys de la seva existència, per quedar després com estrelles molt menys actives”. Com que la vida mitjana de les estrelles de massa reduïda com Proxima Centauri és molt superior a la de les estrelles de tipus solar, hi ha molt més temps “per a l’estabilitat de zones biofavorables als seus planetes en òrbita”, conclou.