Rèquiem pel thatcherisme català

El rèquiem (relatiu) per les balances fiscals –més exactament, per l’abús polític d’aquestes– és un fet. L’entonen ja, també, els nacionalistes. Així ho vaig apuntar a “Rèquiem pel dèficit fiscal” (EL PAÍS, 5/8), educadament replicat per l’exsecretari d’Economia i Finances de la Generalitat, Albert Carreras, amb “El dèficit fiscal està molt viu” (EL PAÍS, 8/8) on, en efecte, sembla sostenir que el dèficit fiscal segueix “molt viu”.

Atalaio amb humor la caricatura del meu argument, ja que no he “desacreditat” l’existència d’un dèficit fiscal català (encara que la quantia oficial mereixi discussió) ni vaig anunciar el seu rèquiem: només vaig assenyalar que molts dels seus propagandistes així ho fan, encara que “discretament”.

Però aquesta dialèctica no és l’essencial. L’essencial és que Carreras conclou en la seva rèplica que: “Un conseller d’Economia d’una Catalunya independent no disposaria, amb les pobres xifres de l’any 2015, dels 16.000 milions com a conseqüència del saldo entre la recaptació i la despesa pública catalanes”. Estrenes. És el que recordava el meu article, contra la interpretació exagerada de la balança fiscal posada en voga per Artur Mas: “Si Catalunya es converteix en un Estat disposaria d’entre 12.000 i 15.000 milions que ara no té” (La Vanguardia, 28/4/2015). I que Josep Borrell i Joan Llorach van aclarir: “No és cert que tots els famosos 16.000 milions d’euros del saldo de la balança fiscal estiguessin disponibles comptants” (Las cuentas y los cuentos de la independencia, Catarata).

L’obsolescència de l’ús de la balança fiscal com a explicació d’una presumpta asfíxia de Catalunya (i doncs, de la urgència d’independitzar-se) va prendre cos abans del susdit reconeixement de Carreras. Ja el seu excap, l’exconseller Andreu Mas-Colell, es va distanciar del talibanisme en l’ús d’aquesta balança: “En la relació amb Espanya, el problema econòmic fonamental de Catalunya no és el dèficit fiscal”. (“Per què cou el dèficit fiscal”, Ara, 24/7/2016). Així que el thatcherisme català, o sigui la focalització exclusiva –repeteixo, exclusiva! – en el saldo net entre la contribució i el retorn pressupostaris, aïllat de les relacions comercials, inversores i financeres, mereix un altre rèquiem.

Ara bé, Carreras (com abans el mateix Mas-Colell i Sala Martín), desplaça la disposició directa d’ingressos a la indirecta: a l’ús de la capacitat d’endeutament. “Si Catalunya fos independent podria aspirar a endeutar-se per aquest import” (els 16.000 milions; o la forquilla de 12.000 a 15.000 de Mas), argüeix, “perquè hauria deixat de contribuir per aquest import a les despeses de l’Estat espanyol”.

Què ha succeït en la pràctica? Que Catalunya ha pogut efectivament endeutar-se per aquesta quantitat, sense ser independent, ni jurídicament res més que una comunitat autònoma. Encara que no sigui l’instrument òptim –minimitza la coresponsabilitat pròpia de l’autogovern– el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), juntament amb mecanismes similars, ha dispensat a la Generalitat en el quadrienni del 2012 al 2015, tots dos inclosos, 52.141 milions d’euros. Més de 13.000 milions anuals (Expansión, 31/7).

I ha ocorregut també que, abans de Mas, la Generalitat s’endeutava amb facilitat als mercats financers domèstic i internacional. Potser l’abús d’aquest recurs és el que va acabar col·lapsant-lo: en els cinc anys de Govern Mas i amb Albert Carreras com a secretari general d’Economia, el deute públic de la Generalitat es va duplicar, passant de 35.616 milions heretats (2011) a 72.255 milions (2015), a un ritme de 7.327 milions anuals; davant dels 3.528 milions anuals del septenni tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla (2004-2010).

De manera que endeutar-se no és la qüestió. Si per ventura el que es dirimeix és l’elecció autònoma (si volen, sobirana) sobre com i on endeutar-se, si amb l’Estat espanyol, l’estalviador local o els mercats internacionals. És l’únic marge de maniobra possible, el relatiu a la modalitat, perquè la quantia del deute (fins a on endeutar-se) està limitada als Estats europeus des de Maastricht (60% del PIB): manquen de sobirania sobre ella, i seria significativa perquè permetria polítiques més anticícliques. I les successives reformes del Pacte d’Estabilitat –com la del 2011 sobre el Reglament UE 1467– han reforçat aquest requisit: fins al punt que els sobreendeutats han de rebaixar el seu deute total a raó de mig punt anual.

Així que, en essència, l’eventual benefici fiscal de la independència se circumscriuria a la facilitat d’elecció sobre la modalitat del deute. Ni tan sols sobre la seva mida. Seria ardu concloure que això pugui suposar un argument seductor i convincent en favor del projecte secessionista.