Reflexió d’estiu

Les vacances d’estiu són un període dedicat a la relaxació, a les lectures fàcils i a oblidar per uns dies la dura, i alhora meravellosa, vida diària de la resta de l’any. Trencaré amb aquesta filosofia i els proposaré una reflexió pessimista de la realitat, sense concessions, esperant que no m’ho tinguin en compte i que no els amargui l’últim tram de felicitat planificada.

Vivim en un planeta finit i avancem cada dia perquè aquest final sigui més proper. Els nivells de consum i de creixement incontrolat provoquen una contaminació elevada al mateix temps que anem depredant els recursos naturals del planeta. El petroli s’esgota i no s’albira cap alternativa energètica, el canvi climàtic i la seva conseqüent elevació de les temperatures augmenta la desertificació i la falta d’aigua per al cultiu i el consum humà.

Estem convençuts que la tecnologia solucionarà tots els problemes que nosaltres mateixos ens vam crear i que ens salvarà de la destrucció del planeta. La robotització va deixant moltes persones sense ocupació i sense alternatives de vida dignes.

Davant aquesta alarmant situació es parla poc de les solucions, dels canvis necessaris i de les alternatives possibles. Pocs parlen del decreixement o de l’economia estacionària, gairebé ningú posa sobre la taula la necessitat de repartir la feina perquè treballi més gent i que aquest no serà l’únic mitjà de sustentació vital. Fa falta pensar la manera d’impulsar una renda bàsica per satisfer les necessitats mínimes de tot ésser humà.

El racisme, la xenofòbia i l’autoritarisme polític s’obren camí per tot el món i en concret a Europa. Una Europa fortament desigual on els governs autoritaris, entronitzats democràticament, es van escampant per la UE. És esborronador llegir el còmic de François Durpaire i Farid Boudjellal, titulat La présidente, on es mostra l’hipotètic ascens democràtic al poder de Marine le Pen a la França del 2017 aplicant el seu programa racista i populista i com aquest afectaria tot Europa. Una ficció d’un realisme implacable.

Davant aquesta alarmant situació no veig una reacció social forta i hegemònica que denunciï que fenòmens de desigualtat, racisme i autoritarisme ja els hem viscut a Europa i amb conseqüències nefastes. La UE, amb les seves polítiques neoliberals, fa més profund l’avenc de les desigualtats econòmiques i socials. No hi ha projecte europeu sense una democratització profunda de les seves institucions i sense una visió política solidària amb el nostre entorn.

A Espanya fa vuit mesos que tenim un govern en funcions. Això vol dir que durant aquest període les polítiques de retallades, d’involució democràtica, de laminació de drets socials del PP han continuat. Al mateix temps no ha estat possible controlar en el Parlament les polítiques del Govern central ni els innombrables casos de corrupció dels membres del PP. Malgrat tot, el PP va veure confirmades les seves polítiques i l’oposició d’esquerres no ha pogut crear una alternativa per fer baixar del govern la dreta més antisocial i corrupta que ha patit Espanya.

A Catalunya, els nacionalistes que governen la Generalitat estan posant en tensió la societat fins a aconseguir trencar-la. Mai havia vist al meu país les actituds supremacistes, sectàries i xenòfobes executades per un govern, per la seva televisió pública, per la seva premsa amiga i per entitats privades, com l’ANC. Aquests elements fomenten l’odi a tot aquell que no segueixi les seves consignes independentistes. Els ponts que tant van costar construir en els inicis de la democràcia entre pobles diferents, s’estan demolint un per un per un nacionalisme tronat que no té cap projecte de futur viable que no sigui el de trencar el país per satisfer la seva ideologia separatista.

Aquesta reflexió estiuenca no té la intenció d’entristir les seves vacances, ni que tornin a la feina amb una dosi superior de depressió de la normal. Només pretén, i de forma molt humil, que no ens conformem amb el que hi ha. Ser conscients de la realitat ens fa més forts per lluitar-hi en contra, per canviar-la, per transformar-la. Si ens deixem anar, si no actuem ja sabem quines seran les conseqüències. La història ens ho explica.

Joan Boada Masoliver és professor d’Història