Desigualtat de partida

Sorprèn la poca atenció que van rebre a finals de juliol els resultats del sisè any de funcionament del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, ara que aquest sistema està sent criticat per uns quants motius, a vegades contradictoris, i és habitual escoltar demandes per reformar-lo. Aquí ens centrem en una de les crítiques habituals: les desigualtats de finançament entre comunitats.

Per situar-nos cal aclarir primer que les desigualtats s'arrosseguen des de la distribució de recursos prèvia a la descentralització, una qüestió que anteriors reformes no van poder eliminar malgrat els avanços que es van fer en altres àrees. En concret, amb el model anterior les diferències van augmentar un 55% entre el 2002 i el 2009. A més, les comunitats (i els seus habitants) amb una capacitat fiscal més elevada acabaven amb un finançament inferior a la mitjana. En suma, la situació de partida en la reforma del 2009 es caracteritzava per fortes desigualtats, creixents i no justificades, entre els habitants de les diferents autonomies.

En aquest context, la reforma s'enfrontava, en primer lloc, a la restricció de partida habitual, l'statu quo: cap comunitat tindria menor finançament l'any inicial del que li correspondria amb l'antic sistema –una condició sovint criticada per perpetuar les ineficiències, però sense la qual difícilment es pot arribar a cap acord–. La reducció de les diferències es va iniciar amb el repartiment dels nous recursos, però la qüestió fonamental va ser el canvi de disseny del sistema per evitar que les desigualtats creixessin en el futur.

Tres van ser els elements clau del nou disseny: el Fons de Garantia, una caixa comuna a la qual les comunitats lliuren el 75% dels seus recursos normatius i que es reparteix de forma equitativa per habitant ajustat; l'augment de l'autonomia tributària, reduint el Fons de Suficiència; i la creació de dos fons de convergència —el primer per a les comunitats amb menys renda, densitat o creixement poblacional i el segon per a les que tinguin un finançament per càpita inferior a la mitjana o a la seva capacitat fiscal.

Els resultats de la reforma mostren una forta reducció de les desigualtats i més relació amb la capacitat fiscal. En el seu primer any aquestes desigualtats es van reduir un 36%, i a diferència del que passava amb el sistema anterior, on no van deixar de créixer, s'han mantingut estables fins al 2014. El principal guany relatiu correspon a Balears, Canàries, València, Madrid, Catalunya i Múrcia, totes amb nivells de finançament inferiors a la mitjana el 2009. La població amb recursos entre el 99% i el 101% de la mitjana ha augmentat des del 5% al 40%. I, a més, les diferències injustificades entre la capacitat fiscal i el finançament s'han corregit: Balears, Madrid i Catalunya —contribuents nets al sistema— han aconseguit un finançament entorn de la mitjana.

En resum: el model actual de finançament autonòmic no només ha suposat una forta caiguda inicial de les desigualtats, sinó que, a més, gràcies al seu disseny, s'ha evitat que tornessin a augmentar, reduint el cost de les —encara necessàries— futures reformes.

Carlos Garcimartín i Santiago Díaz de Sarralde són professors a la Universitat Rey Juan Carlos i col·laboradors de la Fundación Alternativas.