Rèquiem pel dèficit fiscal

La balança fiscal deixa d’estar de moda. Molts entonen, discretament, el rèquiem pel dèficit fiscal. Prefereixen calibrar la viabilitat pressupostària d’una Generalitat convertida en Estat independent.

La xifra màgica del dèficit fiscal eren els 16.409 milions del 2009, com a estimació de la diferència entre l’aportació catalana a les arques comunes i la recepció de serveis i inversions proporcionats per l’Estat: en conclusió, el saldo net merament financer —sense comptar-hi d’altres d’igualment importants, com el comercial—, que a Europa va popularitzar Margaret Thatcher el 1979 amb el lema “I want my money back”, és a dir, “tornin-me els meus diners” i que des de llavors es va convertir en paradigma nacionalista.

La tímida obsolescència de l’ús de la balança fiscal (estimacions interessants per descriure tendències brutes) es deu a l’abús polític del concepte. Artur Mas i Oriol Junqueras van barrejar reiteradament aquesta balança amb els recursos addicionals de què disposarien els governs d’una Catalunya independent. “Tindríem 16.000 milions d’euros cada any, quatre vegades més diners que totes les retallades de despeses” practicades per la Generalitat, clamava no fa gaire l’avui vicepresident econòmic.

A la consciència de l’abús hi va contribuir la crítica sobre aquest mateix concepte realitzada per Josep Borrell i Joan Llorach (Las cuentas y los cuentos de la independencia, Catarata), que van subratllar: “No és cert que tots els famosos 16.000 milions d’euros del saldo de la balança fiscal estiguessin disponibles comptants sobre la taula del conseller d’Hisenda.” I això perquè el criteri del flux monetari utilitzat per a aquesta estimació no és el més adequat, i perquè es tracta d’un exercici teòric. La xifra màxima segons el criteri de benefici seria d’un 5,7%.

Al cap d’un temps, el Departament d’Economia d’Andreu Mas-Colell va començar a deixar estar la xifra màgica i va valorar en 3.228 milions d’euros “la diferència entre els impostos que els catalans aporten a l’Estat espanyol i els serveis que en reben” (Nota sobre les diferències entre les balances fiscals i els pressupostos consolidats de les administracions públiques a Catalunya, 14/9/2015). I afegia l’altre concepte, el pressupostari. Els comptes consolidats de totes les administracions haurien de suposar el 2015 un superàvit per a Catalunya de 2.405 milions d’euros, un 1,2% de el PIB.

Aquesta és la nova referència. Qui la va elaborar com a secretari de Mas-Colell, el catedràtic d’Història Econòmica de la Pompeu Fabra Albert Carreras, la desenvolupa en un article potent, “Recaptació i despesa pública” en el recent número extraordinari de la Revista de Catalunya dedicat a l’Impacte econòmic de la independència. En realitat, l’eventual superàvit de la independència caldria corregir-lo a la baixa atesa la desviació del dèficit públic espanyol el 2015 —el de la quasisanció de Brussel·les—, i en una quantia, a la baixa, de 1.177 milions. De manera que el superàvit es limitaria a uns minsos 428 milions.

Els càlculs de Carreras són sòlids, ja que aplica criteris de comptabilització no sempre favorables a la seva tesi: així, incorpora el cost actual del servei del deute, i no l’eventual als tipus gairebé zero, en què es renova. I també reconeix que la partida de 910 milions d’euros que calcula per a la defensa “és massa optimista”. En realitat, si s’apliqués un barem real i no de laboratori, caldria projectar una despesa militar d’entre 2.000 i 4.000 milions anuals, entre un 1% i un 2% del PIB català. Per què? Perquè la majoria de membres de l’OTAN gasten més d’un 1% i el 2014 es van comprometre a superar el 2%.

Si fos així, el pressupost de la Catalunya independent en absolut “generaria un superàvit corrent”, com vol Carreras, sinó un dèficit d’entre 1.500 i 3.500 milions. Però almenys l’autor és prudent. No assegura, sinó només aventura, que “probablement el balanç seria positiu”. Una actitud molt diferent de la que a l’article “La Hisenda catalana” del mateix volum tenen les entusiastes Núria Bosch i Marta Espasa, per a qui “a la pregunta de si la hisenda pública de la Generalitat seria suficient per cobrir la despesa dels nous serveis que hauria d’assumir com a estat independent, cal contestar rotundament que sí”. A elles, evidentment, no els surt dèficit (fan servir un exercici antiquat, del 2011), ni tan sols un lleuger superàvit de 428 milions, sinó un voluminós saldo positiu de 5.810 milions. Gent de fe.