Doble rescat de José Maria Nunes

“Davant de cert estancament narratiu del cinema, no només hegemònic, cal rescatar José Maria Nunes com a cineasta i com a pensador i incorporar-lo als relats historiogràfics de l'art català”. Ho assegura el crític Joan Maria Minguet Battlori, comissari de la mostra Nunes. Més enllà del temps, oberta al centre Arts Santa Mònica fins al 2 d'octubre. La mostra reivindica l'obra de Nunes (Faro, Portugal, 1930 - Barcelona, 2010), autor dissident, crític, audaç, transgressor i políticament compromès, que va formar part de l'Escola de Barcelona. Després de recordar els primers i tímids passos en la reivindicació de Nunes per part de Valentín Roma (que el va incloure en l'única presentació de la col·lecció que va signar com a conservador en cap del Macba) i també en la mostra del MNAC sobre l'art a Catalunya entre el 1950 i el 1977, Minguet se centra en el repte de traslladar la filmografia de Nunes —14 pel·lícules (en va fer dues més de les quals no estava del tot satisfet, no incloses)— a un centre d'art. “L'obra de Nunes permet una aproximació inèdita, perquè ell no treballava sobre l'argument, i les vicissituds dels seus personatges són anecdòtiques: només serveixen per comunicar les seves idees sobre l'amistat, la llibertat, la incomprensió, la solitud, el suïcidi i la rebel·lió”, explica Minguet, que ha combinat diversos fragments dels films de Nunes en vuit projeccions, envoltades de fotos dels rodatges, que donen una perspectiva global del cineasta.

 “No és que m'agradi, però tinc consciència de classe”, solia assegurar Nunes, que, a diferència dels altres integrants de l'Escola de Barcelona, no procedia d'un ambient burgès benestant, sinó que havia arribat amb 16 anys com a emigrant de Portugal, instal·lant-se a les barraques de Montjuïc. “Aquesta mostra reivindica també el Nunes pensador i el seu anarquisme, davant de la criminalització constant d'aquest moviment”, afirma Minguet, indicant que Nunes representa la tradició anàrquica catalana que ja va voler recollir en la mostra Barcelona, zona neutral (1914-1918), a la Fundació Miró. “Encara que hi havia anarquistes que van cometre delictes, delictes que la dreta va cometre i encara comet, la història ha posat l'anarquisme en el bàndol dels dolents, quan ha estat del millor que hem tingut”, subratlla Minguet, que ha esquitxat el recorregut de frases de Nunes; en una es llegeix: “La gran possibilitat d'aquest país és l'anarquisme”.

“Quan entro sento el meu pare a la pell i per tot arreu”, assegura la seva filla Virginia Nunes, que ha prestat els materials, alguns d'inèdits. Una secció està dedicada a Sexperiencias, del 1968, en la qual la seva veu en off llegeix les notícies més destacades d'aquell any extraordinari. Al final, Minguet es permet un gest fetitxista amb una vitrina que conté el despertador que es va fer servir a Mañana…, el tampó d'Iconockaut i l'última de les ampolles que es van editar per Noche de vino tinto. “No va claudicar mai: va mantenir fins al final el seu compromís estètic, ètic i polític. Això no és arqueologia: Nunes i la seva obra són més vius que mai”, defensa Minguet.