Un desafiament groller més

La volàtil majoria secessionista del Parlament (Junts pel Sí: els exconvergents i Esquerra; més la CUP) va fer ahir un nou i groller desafiament a la legalitat. Va aprovar unes conclusions anticonstitucionals de la seva comissió del procés constituent, que fan renéixer el full de ruta del 9-N del 2015, que projectava tres lleis de desconnexió.

Ara es concreta el procediment, els organismes i el calendari de la secessió. Començant per un procés participatiu d'entitats; seguint per la “desconnexió” de l'Estat mitjançant un referèndum (o “mecanisme”) unilateral, sense que hi intervinguin pactes, i acabant amb una assemblea constituent que haurà de redactar la Constitució de la república catalana.

Políticament, aquest desafiament és més greu pels detalls i els indicis unilateralistes, contraris al diàleg, que faran perdre qualsevol possible simpatia europea pel procés, si és que n’hi havia.

També, perquè constitueix un obvi desacatament al sistema democràtic i a l’Estat de dret: el Tribunal Constitucional havia advertit prèviament de la il·legalitat del propòsit, ja que penja de la resolució secessionista del 9-N que ja havia anul·lat.

El plantejament resulta delirant, per no dir que fa riure, ja que coincideix amb l'afany de l'antiga Convergència d'obtenir un grup propi en el Congrés dels Diputats, ja que a Madrid s’ha basat cínicament en la jurisprudència del mateix Constitucional que a Barcelona denigra.

I perquè deriva d'una imposició –una més– de la CUP, que ha aconseguit collar el nacionalisme abans moderat a un compromís de referèndum (o succedani unilateral), al qual es negava. Ara, però, li sembla un aconsellable pagament per endavant per obtenir l'aquiescència dels antisistema en la qüestió de confiança plantejada per al 28 de setembre per l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Si insisteix en aquesta via, s'arrisca a acabar com el seu fracassat antecessor, devorat per abocar-se a l'extremisme.

El text és un complet despropòsit i un desvergonyiment jurídic en la història del parlamentarisme democràtic. Perquè es tracta d'una comissió d'estudi que hauria de limitar-se a estudiar, però que emet unes conclusions en forma de recomanacions operatives –ja que insten a actuar–, encara que no són legalment exigibles per ningú ni davant ningú.

A més, es contradiu en cada línia. Propugna un procés constituent que “inclogui totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment”, però el prefiguren només dues de les sis forces parlamentàries, que no van tenir la majoria de vots en les eleccions del 27-S. Assegura que ningú podrà imposar cap “control” a la futura assemblea constituent, a la qual imparteix, en el mateix text!, mitja dotzena de consignes.

El desconcert de la Mesa del Parlament durant la sessió, sobretot el de la seva presidenta, l'agitada Carme Forcadell –sempre sectària– il·lustra com aquest intent de reinsuflar ànims a l’entusiasme declinant del carrer, animar la Diada i escalfar la qüestió de confiança produeix vertigen. No en va sabia que es trobava en la il·legalitat.