La partida de daus

Jordi Turull, que no ha pogut fer res amb la refundació del seu partit, ha recriminat aquest dimecres a Coscubiela el següent: "molt puny alçat, molta pancarta, però sou incapaços d'una revolta". Ha estat en ple debat sobre una votació que ha suposat en tota regla un acte de desobediència. Però no és la mateixa la desobediència de la classe mitjana (o dels seus representants) que la de les classes populars, ja que totes obeeixen a coses diferents. És cert que la CUP també ha donat suport a la votació, però això també és un altre tipus de desobediència. Ho va dir Tosltói: totes les dretes s'assemblen entre si, les esquerres ho són cadascuna a la seva manera. Albiol i Arrimadas han coincidit aquesta vegada a voler posar Puigdemont contra les cordes. En les seves respectives intervencions li han exigit que es posicionés com a president davant del fet, ja sens dubte inevitable, que la Mesa admetés a tràmit la votació. I Puigdemont s'ha escudat un i altre cop en la sobirania del Parlament. Ha estat un ping-pong absurd, perquè des de primera hora tothom sabia què passaria, que la votació tiraria endavant. La tribuna de convidats era a vessar amb un munt de gent dreta, al fons, mirant expectant, i a les llotges de primera fila, de costat, els presidents d'Òmnium i de l'ANC.

Els portaveus s’han succeït demanant cada un a la Mesa que abans de votar es llegís tal o tal llei, article, l'informe sobre els lletrats de la casa... I així ha transcorregut el matí amb la llangor erràtica de la processionària del pi, per il·lustrar-ho gràficament i semànticament. La presidenta del Parlament, amb la determinació de qui es pentina amb ratlla a un costat, ha fet com si estigués a punt d’impedir que es llegissin els articles en qüestió, però al final s’han llegit, de manera que la cosa s'ha allargat encara més. A Turull, que és qui va demanar que se sotmetés a votació les conclusions de la comissió (en contra del que havia ordenat el Tribunal Constitucional), se li ha ocorregut dir també que amb l'Estatut passava el mateix que amb el Quixot, que tothom el té però ningú no se l'ha llegit sencer. Doncs precisament, ahir dimarts, s'havia vist a Iceta a la llibreria La Central comprant Para leer el Quijote, de Martín de Riquer. Ho diuen els escèptics, la política és més una qüestió d'atzar que d'estratègia. I ara ja s’han tirat els daus altra vegada. En realitat, tota la sessió d'aquest matí ha consistit en una partida interminable de daus en la qual l'única cosa que es juga és continuar jugant.