La banalitat del victimisme

Lionel Messi avança el retorn a la feina. I ho fa amb un color platinat impactant de cabells. I pel que s’ha vist per la tele, també amb uns tatuatges nous. Els mitjans de comunicació fan atenció d’aquest fet com si Messi no hagués tingut últimament cap problema amb ningú, tan atents estan per la seva posada al punt i el seu look renovat. I jo crec que el va tenir i el continuarà tenint. També fa l’efecte que el Futbol Club Barcelona no va cometre cap error escandalós abans de tancar els despatxos per vacances. Insisteixo. Quan comenci el nou curs futbolístic, Messi i el seu club, més tard o més d’hora, hauran d’afrontar el seu problema.

Recordo perfectament que el Barça va iniciar, no fa ni un mes, una campanya de defensa de Messi llançant un eslògan copiat dels que es van fer servir per solidaritzar-se amb les víctimes del terrorisme. “Tots som Messi”. Aquest va ser un error com una casa. Inexcusable per banalitzar un assumpte tan sensible com són les víctimes del terrorisme. De qualsevol terrorisme. I no és menys escandalós victimitzar una persona que no va atendre degudament les seves obligacions fiscals. Un club tan important i amb tants seguidors arreu del món, inclòs qui escriu això, no pot caure mai en un despropòsit inexplicable com aquest.

La reacció del club que paga el que paga a Messi, és el d’una empresa que desconeix el personal que té. El crack argentí va venir de molt petit al Barcelona amb la seva família. Això va configurar una relació de pràcticament segrest afectiu i cultural dins del qual el jugador amb prou feines va desenvolupar un altre hàbit que no fos el de ser cada dia millor, tant per ser rendible per al club que li paga com també per ser cada dia més ric. Aquesta relació, molt estesa de vegades entre esportistes d’elit (recordem el dolorós affaire financer i patrimonial de la tennista catalana Arantxa Sánchez Vicario), enclaustra aquests fills prodigi en territoris fortament endogàmics, on amb prou feines tenen temps per sospitar les enormes quantitats que perceben, raó per la qual els pares o els gestors designats per ells s’encarreguen de gestionar amb més o menys eficàcia o probitat.

S’ha parlat i escrit molt sobre Leo Messi. Sóc dels que sostenen que la seva personalitat diu molt més d’un ésser humà normal en aquests spots televisius que incrementen la seva fortuna que en el desenvolupament diari com a jugador (genial) de futbol. També sóc dels que afirmen que aquesta absència gairebé extraterrestre que mostra en les entrevistes davant dels mitjans de comunicació es deu en gran manera a aquesta dedicació gairebé religiosa que té per ser cada dia millor i més letal com a jugador.

Desconec què sap i què ignora Messi de la vida i del món que l’envolta. I encara menys de què pensa dels seus deures impositius, suposant que alguna vegada se’ls hagi plantejat. No sabria dir què pensa de Barcelona o de Catalunya. Ni tan sols què pensa de l’Argentina. I així sorgeix la pregunta del milió. Sabia Messi que no complia les seves obligacions amb el fisc? Messi i el seu pare (i els germans i amics de tota la vida) vénen d’un país on la cultura de retre comptes davant de la Hisenda pública no està massa estesa. Més aviat al contrari. Qui escriu això va viure els primers vint-i-cinc anys de la seva vida a l’Argentina i no va sentir mai que algú pagués impostos. Senzillament no entrava en els càlculs de l’any. Així que aquest és un relat que el club que va fitxar Messi des de molt petit havia de saber. I si el sabia, hauria d’haver fet alguna cosa perquè el seu jugador estrella s’encarregués de complir amb les seves obligacions impositives i aquest assumpte no l’esquitxés.

Sóc un defensor acèrrim del futbol, del Barça i de Leo Messi, però no a qualsevol preu. I em sembla que són molts els seguidors del Barça que senten el mateix. El Barça abans d’iniciar (o de reiniciar) campanyes de victimisme barat, hauria d’introduir a l’escola de La Masia alguns suggeriments ètics en matèria de deures solidaris. Començant per inculcar als seus futurs cracs que han de complir amb Hisenda, que aquesta sí que som tots.

Si Messi, com tots (o gairebé tots) no paga els seus impostos, llavors em serà molt difícil gaudir del seu art. I hauré de començar a oblidar que un dia vaig descobrir que el besavi del fenomen blaugrana era originari d’un poble italià anomenat Recanati, on va néixer Giacomo Leopardi i s’ubica el Centre Mundial de la Poesia.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.