La doble condemna de Messi

L’actual junta del Barça, amb i sense Rosell, n’ha fet de l’alçada d’un campanar, la darrera presentar un jugador poc conegut al qual no se li pot veure la cara perquè l’acaben d’operar del nas: Lucas Digne. Ara bé, fins aquesta setmana encara no s’havia begut l’enteniment, com ha passat amb la campanya totssommessi en favor de Leo Messi.

Al futbolista argentí ja fa temps que li busquen les pessigolles fora del Camp Nou.

Hi ha qui de manera maquiavèl·lica ha sospitat sempre dels efectes del medicament que havia de prendre contra el dèficit parcial de l’hormona del creixement. Qui ha vist com es punxava, tot sol al seu quarto abans d’anar a dormir, entendrà la seva determinació per complaure l’àvia Celia de triomfar al futbol i també la seva obediència cega al mandat familiar, sobretot del pare Jorge.

També es van considerar anormals els seus vòmits en determinats partits, enregistrats com si fossin la prova d’un delicte, igual que quan es va acusar de manera sibil·lina i maldestra de possible dopatge la plantilla professional del Barça. Insinuacions que van ser desmentides i penalitzades.

A cada temporada li busquen des de fora un competidor, no per contrastar la seva vàlua sinó per intentar evidenciar que ha començat la seva decadència. No es discuteix la competitivitat de Cristiano Ronaldo, capaç de mantenir el mà a mà en totes les edicions de la Pilota d’Or, sinó l’obsessió dels seus aduladors per neutralitzar la figura del 10 del Barça, que de moment manté la seva jerarquia.

També s’han arribat a dir moltes coses sobre la seva manera de fer, pròpia al cap i a la fi dels millors jugadors del món, com ara que posava i treia entrenadors, fins i tot jugadors, fisioterapeutes i empleats, talment com si fos un capritxós, llegenda que darrerament ha perdut força, sobretot des que hi ha el trident al Camp Nou.

I ara són majoria els culers que estan disposats a discutir sobre la seva condemna per frau fiscal. La ignorància deliberada no ha de ser una excusa, però molts creuen que és veritat, que no sabia què firmava. També es pot parlar de greuges comparatius, i no caldria recórrer al cas Nóos, que serveix d’excusa per a bons i dolents, sinó de companys feina que militen en altres clubs, sobretot al Madrid. A tothom li ha semblat una bestiesa que un advocat de l’Estat l’equiparés a un “capo criminal”. O que hagi rebut la mateixa pena que el pare. I fins i tot podria ser raonable que els seguidors del Barça pensessin que Florentino és prou capaç de moure cel i terra per fer la guitza al Barça. El que és evident és que va deixar de pagar uns calés a Hisenda i n’ha d’afrontar les conseqüències.

Ara bé, ningú pensava que el pitjor enemic que podia tenir Messi en tot aquest cas seria el mateix Barça. La directiva ha confós una altra vegada l’equip i el club i s’ha ficat en un embolic tan gros que ningú sap com acabarà perquè, en lloc d’afluixar, la junta de Bartomeu atia el foc cada dia amb més munició: tothom qui treballa o té alguna cosa a veure amb el Barça es retrata i desfila a favor d’una campanya de la qual Messi s’hauria assabentat per la premsa, com si volguessin que fos un regal d’aniversari. El tret els ha sortit per la culata. Mala peça al teler quan el recurs de la sanció està en mans del Suprem.

Hi ha assumptes que demanen silenci i paciència, i el consell de Bartomeu no deixa de fer fressa i tocar els pebrots a qui no toca. Està bé que el Barça faci una plantilla a la mida de Messi, però una entitat no es pot posar mai al servei de la causa d’un jugador, ni que sigui el millor jugador del món, quan ha estat sancionat per frau. Al ciutadà Messi li toca pagar i complir la pena i el club ha de procurar assessorar-lo i ajudar-lo, no pas idolatrar-lo, i més després que el jugador decidís tirar pel dret i confiar en el seu propi advocat, sense que hagi quedat gaire clara la seva relació amb els assessors fiscals, que al capdavall són els que el van portar a un camí sense sortida.

La desafortunada reacció dels rectors del Barça només s’explicaria per la por que tenen de perdre Messi. Avui no se sap què pensa ni què farà el jugador després d’engegar a dida l’Argentina. El 10 ha començat a prendre decisions sorprenents i els seus canvis d’orientació han descol·locat el Barcelona. El problema és que no hi ha cap interlocutor institucional avalat, ni al seu país ni aquí, per parlar amb el futbolista i saber com està, i què més vol fer, un cop hagi deixat de banyar-se a Eivissa.

El mal del Barça ja està fet i no té remei ni tampoc aturador. Ha allargat el judici en el qual van condemnar Messi. Així és que, després de seure al banc dels acusats, ara és escarni de l’opinió publicada. Tothom s’atreveix a escriure sobre Messi i el FC Barcelona. Que ningú s’estranyi si la befa continua a la Lliga.

La junta del Barça s’ha tacat amb Messi i ha tacat el club amb Neymar. El que passa és que els directius no se n’adonen. És com aquella llàntia que et fas quan vas a menjar macarrons i creus que se’n va fregant amb aigua i Cebralín; tu no te la veus, o creus que no te la veuen, però la gent no li treu els ulls de sobre. La directiva de Bartomeu s’ha ficat de peus a la galleda i no li serà fàcil sortir-ne si els reforços que porta juguen amb la cara tapada com Digne. Una cosa és lluitar contra la condemna d’Hisenda i una altra haver de defensar-se també de la del Barça.

A favor de la gent blaugrana juga el fet que Messi és tan bo que al camp desmenteix sempre els que el posen en dubte des de la llotja, la grada o la tribuna de premsa; falta per veure si passa el mateix amb els que li compliquen la vida.