Ham sense grumeig

L’elaboració d’un diccionari manual a partir d’una obra magna comporta un perill evident: la possibilitat que una reducció excessiva de l’original en representi tot un desmentiment. I molt sembla que és això el que ens trobem al Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, la segona liposucció del Diccionari etimològic i complementaride Joan Coromines (la primera, de tres volums, de 2013), que condensa els deu volums de l’original en només 550 pàgines. I massa coses es queden pel camí.

La primera és que no sabem què tenim al davant. És, de fet, un diccionari etimològic stricto sensu, i per tant una obra útil, necessària per a molts estudiants i professionals, una eina de consulta indispensable si el que busquem és, ni més ni menys, el camí que fa una paraula fins als nostres dies. I amb bon criteri s’hi inclouen paraules noves, no recollides per tant en el Coromines original, tota una credencial de les intencions de la Fundació Pere Coromines d’actualitzar l’obra. Però en cap moment queden clars ni el mètode ni l’abast de l’actualització. Primer, perquè no hi ha cap marca que indiqui quan s’està ampliant l’obra original —només se’n parla a la introducció—, ni per què apareixen unes entrades però no se’n toquen d’altres (hi tenim els anglicismes xip i màrqueting però no s’apunta l’etimologia recent de gai, sinó només l’occitana), i, sobretot, per què no s’esmenen les llicències de l’autor. Era cèlebre el caràcter difícil de Coromines, que el feia poc permeable a les crítiques i a la revisió de la seva pròpia obra, i també la seva tendència a resoldre atzucacs amb teories personals que avui són desautoritzades. ¿Fins a quin punt s’ha fet una revisió crítica del diccionari original, tot esmenant el que avui sabem que eren imprudències? El cas més clar seria el recurs fàcil al mossàrab com a font d’etimologies incertes (una crítica habitual a Coromines), present en el diccionari manual, per exemple, en termes com petxina i senalla.

I la segona és l’estil, la manera d’expressar-se, el que el mateix Coromines anomenava grumeig, la menja que es llança als peixos per capturar-los. És sabut que l’autor solia allargar les explicacions tècniques amb digressions intel·lectuals i ideològiques, comentaris personals, desqualificacions a altres filòlegs i tota mena de marrades en les quals inseria informació rellevant, un mètode que ell mateix havia defensat en el pròleg del seu Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954) com l’únic que donava al lector una idea fefaent del tarannà i el pensament de l’autor. En paraules de Joan Solà, “tot plegat conforma una obra que, al seu alt valor informatiu, afegeix un poderós atractiu pretès per l’autor”; com si volgués seduir-nos, Coromines havia triat un estil juganer impropi per a un lexicògraf, com per exemple quan, dins la paraula cul, apunta que no sap qui era en Jaumet.

El Diccionari etimològic manual és tanmateix un ham sense grumeig. La necessitat de confegir una obra manejable (20.000 entrades en un sol volum) acaba prescindint de petites joies de les lletres catalanes que mereixerien un tractament a part i que haurien donat sentit a una disjuntiva editorialment interessant: o bé fem un diccionari etimològic actualitzat i crític amb Coromines (tot esmenant el que avui sabem que és esmenable) o bé recollim algunes de les seves millors entrades i els donem el relleu que mereixen. El que ara tenim és un camí del mig que deixa dubtes sobre els criteris de l’actualització i que desvirtua el ganxo innegable de l’obra original.

DICCIONARI ETIMOLÒGIC MANUAL DE LA LLENGUA CATALANA

Joan Coromines

Ara / Fundació Pere Coromines

550 pàgines. 45 euros