El comparsa de la foto

És veritat que ara mateix hauria d'estar preocupat pels acords probables i improbables dels líders polítics per intentar formar govern a Espanya. També hauria de dir alguna cosa sobre el tripijoc de Convergència aquest cap de setmana per liquidar el seu harakiri i de pas tapar les seves antigues vergonyes trespercentistes. Sóc conscient que aquests temes són prioritaris. Sé que avui tocaria parlar de les famoses estructures d'estat, pensades sobretot perquè el Tribunal Constitucional se les carregui inapel·lablement. Algú també podria avisar-me, amb tota la raó, que no és poc dilema el que Rajoy planteja a Pedro Sánchez: ell governant o unes terceres eleccions per aconseguir la majoria absoluta. Però com les prioritats les marco jo, expressaré el que realment ara mateix em demana el cos. Parlar del senyor Aznar i la seva tenebrosa vinculació amb una de les més irresponsables i paoroses decisions que es van prendre en matèria de política internacional, tot just començat aquest ja globalment tètric segle XXI.

Dues notícies recents em van transportar a 2003 i a la declaració de guerra contra l'Iraq de Sadam Hussein. D'una banda l'informe Chilcot. I d'altra banda, el nomenament aquests dies de l'expresident de la Comissió Europea José Manuel Durao Barroso com a president no executiu de Goldman Sachs International. Hem passat més d'una dècada asseient-nos davant el televisor per veure imatges dantesques, setmana rere setmana, amb centenars de morts a Bagdad per acció de terroristes suïcides. Més d'una dècada amb les víctimes de sempre a Kenya, Istanbul, Londres, Madrid, París, Kabul, etcètera.

Amb aquestes imatges sempre a les nostres retines, ens assabentem del nomenament del senyor Durao Barroso. Però cal llegir les raons que dóna la firma que el fitxa per justificar el nomenament: “La seva perspectiva, judici i consell aportaran gran valor al consell de GSI, Godman Sachs, així com als nostres accionistes i a la nostra gent”. A la nostra gent, sobretot. L'expresident europeu va respondre ràpidament que “si el meu consell pot ser d'utilitat en aquesta circumstància (es refereix al Brexit), estic a punt per ajudar”. Ens omple de tranquil·litat que un dels que no van sortir a la foto de les Açores, però que va participar en el paperot guerrer, estigui tan disposat a ajudar, encara que no ens diguin quina serà la minuta de tan lloable sacrifici.

L'informe Chilcot ens parla de la responsabilitat del senyor Blair en tan nefasta decisió. (Un informe, per cert, promogut pel propi partit laborista). En aquest històric informe es diuen coses terribles. Es diu per exemple, segons ens informa el corresponsal diplomàtic i de defensa d'aquest mateix diari Miguel González, que durant els dies 27 i 28 de febrer de 2003, José María Aznar, llavors president del govern espanyol, fabulava amb el seu homòleg Tony Blair una estratègia de comunicació on havia de quedar registrat davant l'opinió pública que s'havien fet tots els esforços possibles per evitar la guerra. Guerra que es declararia un mes més tard, una vegada ordida la faula desinformativa. En aquest mateix informe, seguint el reportatge de Miguel González, a Aznar no se li atorga el protagonisme que hagués desitjat l'exmandatari espanyol, només el d'ostentós comparsa. Ja es pot imaginar el lector a Aznar (Ansar, com l'anomenava Bush) ajuntant els peus als del texà en el seu ranxo. La mateixa prepotència infantil de qui creu que mana alguna cosa en l'arena internacional, que mostrava a la foto de les Açores.

La pregunta que em faig és la següent. Tindrà la valentia moral el Partit Popular de fer el que han fet els laboristes, respecte al seu antic líder? Convocar una comissió d'investigació (no vinculant) sobre la responsabilitat del senyor Aznar en els excessos internacionals als que es va prestar, encara que fos com a trist comparsa, tan decididament, inclosa la seva connivència amb l'engany premeditat? Durant l'últim tram del segon govern d'Aznar, Mariano Rajoy ocupava el lloc de portaveu i responsable màxim del Ministeri de la Presidència. La pregunta que em faig, no cal que ho aclareixi, és merament retòrica. Tots sabem que Rajoy no farà res en aquesta delicadíssima matèria (alguna vegada ha arribat a afirmar que la millor manera de fer alguna cosa, de vegades és no fer res, que ja és fer). Jo m'acontento amb desxifrar que a l'informe Chilcot, qui va pel món donant lliçons de moral (i cobrant-les), queda també com un fora de la llei.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.