Jesús, crucificat per uns nanos de Tarragona

L'argument té molt de suc: durant una estada a Tàrraco, Ponci Pilat recluta una guàrdia personal de guerrers ibers de la zona i els porta cap a Jerusalem quan el nomenen governador de Judea; finalment, són ells els soldats romans encarregats de crucificar al Gòlgota un agitador jueu: Jesucrist, efectivament. “Resulta que a Jesús l'acaben crucificant quatre nanos de Tarragona”, sintetitza Xavier Maymó, autor de la novel·la històrica El servi de Semma (Bondia). El relat se centra en les peripècies del líder d'aquests soldats ibers (i cap de la guàrdia de Pilat), Servi —descendent dels ibers cossetans—, dels seus companys, i de tres nobles joves romans, tres germans que s'han educat amb ell a la vil·la del seu pare, patrici i duunvir (magistrat municipal) de Tàrraco, prop de la ciutat.

Aquesta vil·la, Semma, que juga un paper important en la narració –com una mena de Brideshead de l'antiguitat clàssica−, és en realitat la Vil·la dels Munts, jaciment arqueològic visitable i que Maymó coneix bé. “La meva família tenia casa a Altafulla i des de petit he visitat el lloc que ocupava la vil·la, que estava en ruïnes fins que van fer excavacions i museïficar l'espai”. Avui la vil·la ofereix visites teatralitzades a càrrec del mateix Caius Valerius Avitus, que en va ser el propietari, i la seva dona, Faustina, tots dos personatges de la novel·la.

El novel·lista explica que l'origen del seu llibre és una llegenda que corria per Tarragona: que Pilat, abans d'anar a Jerusalem, va ser governador alguns anys de la província tarragonina. Quan Tiberi va deixar en mans del cruel Sejà, prefecte del Pretori, les regnes del poder, Pilat es va cobrir les espatlles reclutant una guàrdia personal d'ibers que li fossin fidels. Se'ls va endur a Judea quan, d'alguna manera degradant-lo, el van enviar a la província díscola.

“Em va semblar una història molt bona per explicar”, assenyala Maymó (Barcelona, 1966). L'autor, que diu que ha trigat cinc anys a escriure la novel·la, subratlla que està molt documentada. “És una llegenda versemblant”, apunta respecte a la trama sobre el pretor, “no s'allunya de la lògica del moment”.

En realitat, de la vida i carrera de Pilat se sap poc amb certesa. Com resumeix l'especialista en història medieval i periodista de The Economist Ann Wroe en la seva Pilat, biografía de un hombre inventado (Tusquets, 2000), les úniques dades incontestables que tenim sobre aquest home esquiu són “una inscripció en una pedra i unes monedetes”. La inscripció és la de la cèlebre Pedra de Pilat, localitzada el 1961 a Cesarea Marítima i que és un fragment de la dedicatòria d'un temple a Tiberi per part de "Pontius Pilatus Praefectus Iudaeae". Cal sumar com a fonts escrites uns quants paràgrafs de Flavi Josep (que va escriure quaranta anys després i ens diuen que Pilat va estar deu anys a Judea i va tornar a Roma a respondre davant l'emperador d'acusacions dels jueus per la seva brutalitat), unes pàgines de Filó d'Alexandria, un comentari de Tàcit i les sabudes escenes del Nou Testament, incloent-hi la rentada de mans.

La falta de dades històriques es veu compensada per un veritable torrent de contes, rondalles, mites, llegendes, novel·les —inclosa la fracassada que suposadament escriu el personatge del títol d'El mestre i Margarida, de Bulgàkov— i pel·lícules, en les quals el procurador ha tingut el rostre de Jean Marais, Rod Steiger, Telly Savallas o David Bowie! (La última tentación de Cristo, de Scorsese). De Pilat se n'ha fet un personatge tràgic i també suïcida, i el seu cos ha estat rebutjat fins i tot per les aigües.

Al seu llibre, Wroe cita la tradició dels orígens hispans de Pilat (a Sevilla existeix encara la Casa de Pilat en què es mostra la presumpta taula sobre la qual Judes va llançar les trenta monedes de plata) i esmenta Tarragona. “Se suposa que de Tarragona procedia la legió que més tard va flagel·lar Crist”, escriu.

De Pilat, de fet, no en sabem el prenomen —l'autora apunta a la tradició hispana que s'anomenés Luco—. Pilatus podria derivar, i així ho recull Maymó, de l'habilitat d'un ancestre de la família a llançar la javelina.