Eleccions, consultes i referèndums

Durant els últims anys han estat freqüents les ocasions en què hem viscut, tant aquí com a fora, formes de democràcia directa que han permès la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques. Crec que és molt bo que aquests mecanismes complementin la democràcia indirecta, és a dir les decisions que prenen aquelles persones a les quals hem elegit com a representants nostres i a les quals hem encomanat que les prenguin en nom nostre. Cal reconèixer que, en més d'un cas, s'han produït debats i fins i tot conflictes sobre la conveniència d'utilitzar unes fórmules o d'altres, i s'ha discutit sobre si tenen poca o molta “qualitat democràtica”. El cas recent al Regne Unit ho ha intensificat.

No sóc un especialista en dret constitucional. Els comentaris que segueixen són simplement opinions personals, que pretenen ser de sentit comú.

1. Representants. Abans de la democràcia, les decisions les prenien uns quants. Eren els que tenien el poder, aconseguit per la riquesa, per les armes, per l'estirp o per designi diví. El triomf de la democràcia va suposar que continuessin decidint uns quants, però elegits pel poble. El conjunt dels ciutadans només es mobilitza de tant en tant per escollir els seus representants, a través d'eleccions. Però les decisions les continuen prenent grups reduïts de persones que se suposa que tenen tota la informació per prendre-les i que ho fan tenint en compte els interessos dels qui els han elegit. Si això falla, com passa moltes vegades, els ciutadans “no se senten representats”.

2. Participació directa. La facilitat més gran de moviments i, sobretot, de circulació de la informació, permet ara que aquesta mobilització general pugui ser més freqüent, sobretot en territoris reduïts. S'obre la porta a més participació directa, a través de consultes o de referèndums. Les primeres, com el seu nom indica, serveixen per conèixer l'opinió dels ciutadans, però no són vinculants; és a dir, la decisió la prendrà l'òrgan polític a què correspongui, tenint en compte l'opinió expressada. En canvi, els segons sí que tenen caràcter vinculant, ja que serveixen per “ratificar” una decisió que ja ha pres l'òrgan polític, i que no pot entrar en vigor sense aquesta ratificació. Tinguem en compte aquesta distinció per no confondre els ciutadans. Encertem en les preguntes i assegurem la informació necessària.

3. Preguntes. En el referèndum la pregunta és òbvia: esteu d'acord amb aquesta decisió, aquesta llei, aquest Estatut, aquesta Constitució? I la resposta només pot ser SÍ o No. En una consulta la pregunta pot ser menys binària, pot oferir dues o més possibilitats, i demanar quina és la preferida. La intel·ligència en la formulació de la pregunta pot ajudar molt a conèixer els desitjos dels ciutadans, si aquesta és la veritable finalitat de la consulta.

4. Informació. Per prendre una decisió complexa, la informació de què disposen els ciutadans és fonamental. Això val per a eleccions, consultes, o referèndums. I aquesta és una de les grans debilitats de la democràcia actual. La informació és sovint incompleta, esbiaixada o falsa. En les eleccions, les promeses electorals dels candidats són poc fiables; i en els referèndums costa analitzar, per contradictòries i desconcertants, les possibles conseqüències d'una decisió. El segon és més greu que el primer, ja que una decisió electoral equivocada només és un error per a quatre anys, mentre que en un referèndum pot ser per sempre. Aquesta dificultat provoca que, molt sovint, s'intenti apel·lar més als “sentiments patriòtics” i a les “xenofòbies”, que a la racionalitat, com hem vist clarament al Regne Unit.

5. Tres suggeriments. a) És bo augmentar més la democràcia directa, sempre que se sàpiga escollir en quins temes (no excessivament complexos) i en quin nivell (municipal, estatal...) b) No és impossible, però sí perillós, utilitzar una d'aquestes figures jurídiques per a finalitats que corresponen a una altra, ja que provoquen lectures diferents i qüestionables dels resultats. c) La mentida, l'engany, l'ocultació de la realitat, i altres trampes, haurien de tenir conseqüències per als qui les utilitzen (potser no de tipus penal, però sí de tipus polític i administratiu) ja que es tracta d'un frau, que actualment queda totalment impune.

Joan Majó és enginyer i exministre.