Ad populum

Escriu Walter Lippmann a L’opinió públicaque, així com Aristòtil va haver d’insistir que l’esclau era esclau per naturalesa, així, els primers pensadors de la democràcia van haver d’insistir que l’home lliure era legislador i administrador per naturalesa. La comparació no és injusta; el mite de la voluntat popular, que pressuposa en tots i cadascun dels ciutadans el coneixement, la sensatesa, l’honestedat i el rigor necessaris per prendre decisions transcendents, només es pot veure avalat per l’adopció d’un dogma. Al segle XVIII, els crítics del pensament democràtic ja van fer notar que les persones no sempre es comporten racionalment, ni estan sempre ben informades, i molt sovint es deixen enganyar amb facilitat. La descripció no pot ser més exacta, però no van ser escoltats: cap sistema pot admetre la inconsistència del seu propi fonament. Als anys vint del segle passat Lippmann es va tornar a prendre seriosament aquest assumpte i va advertir de l’absurditat i el perill de fer gravitar el sistema democràtic al voltant de l’opinió pública. No és casual que ho fes en aquells temps: la premsa, la ràdio i els noticiaris cinematogràfics ja havien començat a complicar les coses. Poc després, Europa es veuria dominada pels totalitarismes, i a hores d’ara hi ha un consens bastant general entre historiadors i pensadors que aquests moviments van tenir el seu origen en el mite de la voluntat popular. Després de la Segona Gran Guerra, pocs són els que es van atrevir a negar la superioritat moral i tècnica de la democràcia representativa.

Ara, com a conseqüència de la crisi econòmica d’aquests darrers anys i de l’oportunisme de polítics cínics o ingenus, o posseïdors d’una turbulenta mescla d’aquests dos atributs, tornen a florir els populismes, i el referèndum —el vehicle per excel·lència de la voluntat popular— sembla cridat a regir els destins d’Europa amb les armes de l’agitació i la propaganda. Que els anglesos van votar clarament contra els seus propis interessos, ho resumeix molt bé una declaració de Guy Verhofstadt, el portaveu del grup liberal demòcrata al Parlament Europeu, l’endemà mateix del referèndum britànic: “En les últimes vuit hores, el Regne Unit ha perdut 350.000 milions de dòlars, una quantitat superior a la que el país ha aportat al pressupost de la Unió Europea els últims quinze anys”. Davant de la situació creada, al president Puigdemont, que vol que els catalans també votin contra els seus propis interessos, li va faltar temps per declarar, que “el Brexit és la prova que es poden prendre decisions de sobirania”, i Pablo Iglesias es va afanyar a explicar que “d’una Europa solidària no se’n voldria anar ningú”, donant a entendre que els britànics que havien votat per marxar ho feien impulsats per les polítiques inhumanes de Brussel·les. El populisme no es permetia tants luxes des dels anys trenta.