Messi ja n’ha tingut prou

Parlava de debò Leo Messi quan va anunciar la seva renúncia a l'Albiceleste? Sovint hi ha la tendència a criticar el jugador perquè no parla, o que si ho fa és per dir ben poca cosa, i quan es pronuncia rotundament llavors se li qüestiona la credibilitat, i encara més a l'Argentina. Així funciona la vida de Messi, entregat a la seva família i al seu pare, Jorge, el mateix que li porta també els negocis, exposat sempre a moltes i diverses interpretacions, tant si juga amb la selecció com amb el Barça.

Messi s'ha cansat de perdre i, acabada la final amb Xile, vencedora de la Copa Amèrica del Centenari (4-2 als penals després de 120 minuts sense gols), es va retirar de forma dramàtica i amb una declaració lapidària: “S'ha acabat per a mi la selecció. Com vaig dir fa poc, són quatre finals. No és per a mi. Lamentablement, ho he buscat, era el que més volia, no s'ha donat, però crec que ja està”. El dubte és ara saber si es tracta d'un rampell, la resposta a una frustració, o bé una decisió en tota regla, cansat de l'Argentina.

Hi ha qui dubta de la seva rendició perquè sempre ha estat un animal competitiu i n'hi ha també que l'acusen de covard, els que pensen que té sang d'orxata, tots expectants per a la propera intervenció del 10. Messi no té afició pròpia que el defensi al seu país i tampoc hi ha unanimitat en la premsa sobre la seva importància, fins i tot a la Lliga, dividida per la pugna Barça-Madrid i, per tant, per un duel amb Cristiano Ronaldo que agrada molt a Anglaterra, Itàlia i Alemanya.

Una aposta fallida

Però passa que Messi havia posat tant d'esforç a guanyar la Copa del Centenari que s'imposava un desenllaç grandiloqüent, per bé o per mal, com va passar després que el 10 fallés el primer xut en la tanda dels penals davant Bravo, company al Barça. No se l'havia vist mai tan identificat amb l'Albiceleste, compromès amb l'equip i el seleccionador, crític amb el desgovern de l'AFA, disposat a capitalitzar la victòria a curt termini i preparat també per assumir la derrota com a punt i final a la seva trajectòria amb l'Argentina.

Tal com ja va passar en els campionats anteriors, la implicació del 10 va anar augmentant amb el transcurs de la Copa. Va acceptar la suplència, va jugar a la carta, va batre el rècord golejador de Batistuta (55) i es va felicitar per tenir l'oportunitat de venjar-se de Xile, guanyadora de la Copa Amèrica del 2015. La derrota, per tant, va resultar insuportable per Messi, convençut que era l'última oportunitat d'una generació de futbolistes per posar fi als 23 anys de sequera de l'Argentina.

Amb 29 anys, el Mundial de Rússia 2018 l'agafa ara mateix molt lluny, més sol que la una, víctima d'un immens desgast emocional iniciat en la Copa Amèrica del 2007 i empitjorat en la Copa del Món del 2014. L'or de Pequín 2008 i el Mundial sub-20 del 2005 ja no compten des que Messi es va sentir tractat com un estranger al seu país, mentre que a Barcelona se'l considera un ciutadà de Rosario que juga al Camp Nou. Messi és avui un llop solitari que no gaudeix sinó que pateix amb l'Albiceleste.

La seva ha estat una relació d'amor-odi amb l'Argentina, condicionada pels seus èxits amb el Barça, amb qui ha guanyat 28 títols i cinc Pilotes d'Or. No s'ha sentit abrigallat sinó més aviat escrutat per un poble que idolatra Maradona. La comparació ha tingut un impacte nociu per a Messi: les victòries es donen per descomptades, per ser el número u, i quan es perd es parla de l'Argentina de Messi. No es té en compte els companys d'equip que tenia Diego i els que té Leo.

El 10 coneix des de ben petit el solfeig futbolístic del Barça, juga amb companys fora de sèrie, i els tècnics (Rijkaard, Guardiola, Tito, Luis Enrique i fins i tot Tata) s'han escarrassat perquè fos feliç, el contrari del que passa a l'Albiceleste, on volen que Messi faci feliç l'Argentina. L'Albiceleste, amb un futbol que en regressió, difícilment optarà als títols sense Messi. Encara que la crítica al carrer és manifesta, i s'han iniciat també campanyes a favor de la continuïtat del 10.

El problema és que ara mateix no s'intueix qui podria ser un interlocutor vàlid per fer que Messi canviï d'opinió; si s'ha posat al focus és perquè la gent no es fixi en el seu dolor sinó en els mals de l'Argentina: el dilema no és Messi sinó l'Albiceleste. Encara que la decisió de Messi no sembla irreversible, tampoc es pot interpretar com una criaturada o una reacció emocional en la qual es barregen el desarrelament i la desvinculació, perquè no és l'estil de Leo. La qüestió és que Messi, desemparat, ja n'ha tingut prou i s'ha tret la samarreta de l'Albiceleste.