La crisi dels enregistraments evidencia la debilitat d’Antifrau

L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) camina cap a un futur incert. Després de la mort del seu primer director, el fiscal David Martínez Madero, el 2011, es va qüestionar aquest organisme i fins i tot es va pensar en el seu tancament, però cap partit sembla que advoca ara per aquest escenari. Després de la difusió dels enregistraments amb el ministre de l’Interior, l’actual director, Daniel de Alfonso, ha defensat que la seva continuïtat en el càrrec és l’única via per garantir la lluita contra la corrupció a Catalunya. Els números d’Antifrau, no obstant això, apunten en una altra direcció. En els seus anys de mandat, la Fiscalia de Barcelona ha arxivat una vintena de denúncies (la immensa majoria) en considerar-les febles o mancades de proves.

En les seves manifestacions públiques aquests cinc anys —entrevistes, compareixences al Parlament— De Alfonso ha estat un enfervorit defensor de la causa d’Antifrau. No només com a òrgan que fomenta la prevenció i la formació en matèria de corrupció, sinó també pel valor intrínsec de les seves investigacions. La difusió de les converses amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, revelen en canvi que algunes de les recerques estaven mogudes per interessos polítics i particulars de De Alfonso.

“Els l’hem clavada als morros amb Ramón Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els estem fent la punyeta el CTTI [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fi, jo sóc espanyol, ho tinc clar”, diu en un dels fragments el director de l’OAC, que es posa “a les ordres” del ministre i li dóna compte de manera detallada dels expedients en marxa. Dues circumstàncies que xoquen frontalment amb la normativa que regula Antifrau i que obren dubtes sobre la seva tasca.

En els enregistraments, De Alfonso fa valer el seu paper de capdavanter contra la corrupció. Les investigacions que ha dirigit, no obstant això, estan lluny d’haver “destrossat el sistema sanitari català”. En el cas de Ramon Bagó (president del grup Sehrs), la Fiscalia va admetre inicialment la denúncia d’Antifrau per irregularitats en adjudicacions, però la va acabar arxivant.

El 2005, l’expresident català Pasqual Maragall va esmentar “el 3%”, una al·lusió al cobrament de comissions a canvi de l’adjudicació d’obra pública. D’aquí va néixer la necessitat de crear un organisme independent contra el frau, que va veure la llum, després de no poques dificultats, el 2008. Martínez Madero, un fiscal implacable en la lluita contra la corrupció i el crim, va ser nomenat el seu primer director amb José Montilla com a president. Tot va canviar amb la seva mort sobtada tres anys més tard, que va obligar a votar un nou candidat. El magistrat Daniel de Alfonso va ser l’escollit per la majoria del Parlament a proposta d’Artur Mas, després de diversos mesos de buit en el càrrec i davant la impossibilitat de consensuar un substitut.

El relleu de De Alfonso fa preveure que durant mesos es pot repetir aquesta situació de provisionalitat en espera de consensuar un nom que requereix tres cinquenes parts dels diputats del Parlament en primera votació (81) o majoria absoluta en segona (68). Junts pel Sí té 62 escons, n’hi hauria prou amb el pacte amb qualsevol dels altres grups per poder nomenar el nou director.

Tot i els seus esforços per congraciar-se amb alts estaments polítics, judicials i policials, mai ha tingut la confiança de la Fiscalia. Del 2011 al 2015, Antifrau va lliurar 25 denúncies a Barcelona, de les quals 19 van ser rebutjades de ple per falta d’indicis. Les polèmiques, a més, han acompanyat la seva gestió. L’última, la designació de Maite Masià com el seu número dos en l’organisme. Masià, va publicar El Mundo, va cobrar 70.000 euros en dietes en el seu anterior càrrec com a directora de l’Institut de l’Energia.

La difusió de les converses ha trencat el silenci que regnava dins d’Antifrau. Durant la seva compareixença al Parlament, un grup de treballadors va presentar un escrit per desmarcar-se de De Alfonso i, al mateix temps, defensar el bon fer dels més de 50 professionals que treballen a l’oficina. Fonts d’aquest organisme, que demanen l’anonimat, asseguren que De Alfonso ha imposat un règim de treball personalista, en el qual nega a altres persones la capacitat per intervenir en els assumptes. Aquestes fonts estan “alarmades” davant la possibilitat que De Alfonso torni a ocupar el seu lloc dilluns (la seva destitució no es produirà fins ben entrada la setmana vinent) i demanen al Parlament que impulsi algun mecanisme per apartar-lo de forma immediata.