Egocentritis contemporània

En la societat d’avui, els casos de trastorns mentals de tota mena —psicòtics, neuròtics, funcionals o orgànics— cada vegada són més freqüents. Fins i tot, en els ambients més aparentment immunes. Vivim en uns temps de gran dispersió i desconcert. Zygmunt Bauman els ha descrit com “líquids”. Les relacions humanes s’han tornat més virtuals que reals, més superficials i fugaces, més egocèntriques i aeriformes. Costa de mantenir res sòlid, de ser empàtics amb els altres, de fer durar l’amistat o d’establir lligams solidaris. Tot sembla esvair-se en l’aire a gran velocitat.

Animals de companyia, d’Estel Solé (Molins de Rei, 1987), retrata una generació que, passada la trentena, està immersa en la insatisfacció i el desori. El focus se centra en una colla d’amics que es reuneix per sopar junts i celebrar així el retorn a casa de Beth, que ha estat ingressada durant dos mesos per un trastorn psiquiàtric greu. En lloc d’un psicodrama per amorosir la seva tornada al món real, la festa es converteix en una impúdica explosió d’egos desbridats, en què surten a relluir tots els drapets bruts. Estupefacta, Beth observa com els presumptes amics desgranen davant seu tot el desassossec que porten a dintre.

Amb un plantejament aristotèlic, en què es respecten les tres unitats, l’acció de la comèdia avança implacable cap a un despullament descarnat dels naufragis emocionals de cada personatge. El contrapunt és l’opció que ha pres Javi, absent durant tota l’obra, que ha acceptat una feina a l’altre cap de món per fugir de tot. En comptes d’una colla d’amics ben avinguts, els personatges sembla que frueixin de la desgràcia dels altres i que només vulguin fer-se mal.

En clau realista, l’opera prima de Solé focalitza molt l’atenció en el microcosmos de la colla d’amiguets i els seus problemes personals (un intent de suïcidi, un matrimoni en declivi, una germanor inconciliable, un enamorament malaltís), sense elevar prou l’exemplum a una dimensió més social o col·lectiva. Es queda més aviat en l’anècdota o en la superfície, sense atènyer la categoria. No s’aprofundeix en la temàtica tractada, que dóna certament per a molt. En termes dramatúrgics, el ritme es desinfla en alguns passatges, algunes digressions són excessives i hi ha motius que s’allargassen sense solta ni volta.

Així i tot, Animals de companyia acompleix l’objectiu d’evidenciar que l’infern són els altres —per dir-ho en paraules de Sartre— i que l’amistat esdevé una pura quimera. Un avís per a navegants que és matisat per un punt de tendresa, ja que tots els personatges, per escapar de la buidor, reclamen una mica d’afecte. Encara que sigui com el que pot oferir un animal de companyia.

Comèdia agredolça i desolada, Animals de companyia diagnostica per sobre algunes de les psicopatologies de la vida contemporània i mostra uns individus antiempàtics que, a causa del seu entotsolament, aboquen la ràbia, la frustració i l’amargor contra els altres. Només de tant en tant, els personatges miren més enllà del seu melic, i el món que deixen entreveure resulta més aviat sinistre. Hauria estat de primera eixamplar molt més aquesta escletxa cap a una dimensió més sociològica de l’egocentritis contemporània.

ANIMALS DE COMPANYIA

Estel Solé

Comanegra / Institut del Teatre de Barcelona

108 pàgines. 12,50 euros