Calces al mercat de Badia del Vallès

Per a un amant del periodisme de carrer, és dur haver de reconèixer que, tot i la generosa amalgama de mitjans de comunicació, costa trobar articles com els que Marc Andreu (Barcelona, 1973) ha recuperat de L’Avenç per elaborar el seu darrer llibre: Les ciutats invisibles. El periodista i escriptor posa el focus sobre els 17 barris i municipis menys il·luminats pels mitjans de comunicació: Badia del Vallès, Salt, Rubí, Ca n’Anglada, el Prat o la Zona Franca, entre molts d’altres. Tots els articles van ser escrits i publicats entre 2014 i 2015 i parlen de territoris que es troben, majoritàriament, dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona, segurament la institució més reivindicada per tots els polítics en campanya electoral i la més oblidada durant els mandats posteriors.

Només per saber què es cou en aquestes zones, val la pena llegir el llibre. El pròleg de Jordi Évole, recordant la seva infància pels carrers de Sant Ildefons de Cornellà, és una altra perla que també mereix ser llegida. El responsable del televisiu Salvados reivindica que al barri és “on hi ha les millors històries, les més amagades, aquelles que normalment el poder vol ficar sota la catifa perquè l’incomoden, perquè l’avergonyeixen”. Podríem afegir que també és una de les millors escoles, on s’aprenen uns codis que segurament es podrien extrapolar a molts barris d’altres ciutats remotes.

Cada capítol del llibre conté una rigorosa radiografia d’aquestes petites “ciutats invisibles”, amb xifres estadístiques com el nivell d’estudis o la renda familiar. Així, és més fàcil entendre què passa a la Marina del Prat Vermell, a la Zona Franca, on la renda familiar és cinc vegades inferior a la de Pedralbes. Els territoris escrutats també compten amb una valuosa documentació històrica (que sovint recorda operacions corruptes que ja semblen oblidades), aportacions d’historiadors locals (com Julio Barrios, tresorer de la Fundació Paco Candel, que ajuda a posar llum sobre la Zona Franca), les sensacions viscudes sobre el terreny i algunes declaracions de veïns i veïnes de cada zona. Potser el darrer apartat podria haver estat més generós. Es troben a faltar més frases del carrer, d’aquells que fan el barri, dels que pateixen els desnonaments, la falta de treball o la desídia de l’administració. Però l’espai dels reportatges obliga a condemnar alguns testimonis a la llibreta.

Una altra raó per llegir aquest llibre (a part de saber quin és el preu de les calces al mercat de Badia del Vallès) és comprovar que “les coses han canviat, però tampoc no tant”, com diu Évole en el seu pròleg. Ha plogut molt, però la vida de barri, durant la Transició, els Jocs Olímpics o a dia d’avui, no ha canviat tant. Als barris on persones com Manuel Vital posaven en pràctica l’acció directa per segrestar autobusos i fer-los arribar fins a Torre Baró el 1978, és on ara els veïns s’organitzen amb més força per concentrar-se a les portes d’un pis i evitar que es desallotgi un veí a crits de “Sí se puede”.

Andreu, col·laborador d’aquest diari i actual conseller tècnic del districte de Sant Martí amb el govern d’Ada Colau, recorda durant el llibre la famosa obra de Paco Candel, Els altres catalans. Per a ell, aquesta consideració, que es referia als immigrants espanyols que lluitaven per tirar endavant des dels suburbis de Barcelona (en aquest cas, des de Can Tunis), “manté vigència, convenientment actualitzada en la seva accepció, en un país que ja s’ha endinsat de ple al segle XXI”. I es pregunta: “És una altra Catalunya?”. I ell mateix respon: “No. És Catalunya”.

I a Catalunya, per cert, les calces costen un euro.