Rajoy i els nens

Fa uns dies, durant la precampanya, Rajoy va ser en un programa de televisió en què uns nens feien preguntes incisives i ingènues als líders polítics. Era un espai amb nens, però no per a nens. Tots els polítics van procurar ser propers i somrients, pensant en els futurs votants, adults. A Rajoy, els nens li van fer dues preguntes que n’eren una de sola i temible, com les dues anelles d’uns grillons. Li van preguntar sobre la corrupció i si havia cobrat diner negre. Ell, que pretenia semblar paternal i didàctic, només va aconseguir ser distant i professoral. Va negar haver-ne cobrat i a continuació els va explicar el que, segons ell, és el diner negre. La seva explicació va consistir en un exemple pretesament senzill d’impagament d’impostos, com si fos una qüestió neutra i pràctica de comptabilitat sense res a veure amb la corrupció. La seva explicació va ser sospitosament insuficient i confusa.

Es va confondre, o va voler confondre els nens, amb el seu exemple. Els va explicar que si guanyes 1.000 i n’has de pagar 200 a Hisenda, i no els pagues, això és diner negre. I no sempre és així, exactament. Si has guanyat 1.000 lícitament, i després no tributes, només és un frau a la Hisenda pública, que serà delicte, amb possible pena de presó, si el deute tributari excedeix de 120.000 euros, i si és menys, serà una simple infracció administrativa, castigada amb el pagament del deute amb els seus recàrrecs, i una multa.

L’essencial del diner negre és que el seu origen sigui il·lícit, de procedència delictiva o irregular. Pot procedir, per exemple, del tràfic de drogues, delictes urbanístics, o cobraments d’autoritats o funcionaris per comissions, mordidas, o suborns. En l’exemple de Rajoy als nens, hauria d’haver concretat que els guanys de 1.000 serien “en negre” només si fossin de procedència delictiva o generades de manera il·legal, amb propòsit d’ocultar-los a Hisenda. Podria haver explicat als nens que es diuen “negres” perquè legalment no existeixen, i per això no poden ser declarats a Hisenda, ni accedir al tràfic mercantil i jurídic legal, sense que, prèviament, siguin blanquejats, per aparentar un origen lícit. El blanqueig, segons el Codi Penal, consisteix a realitzar activitats per eludir les conseqüències legals d’aquest origen il·lícit, tals com adquirir, convertir o transmetre els guanys “en negre”. Una manera de transmetre-les és utilitzar-les per pagar sobresous, com els que van donar motiu a la doble pregunta infantil.

Alguns dels nens que entrevistaven Rajoy donaven mostres de conèixer les notícies de la corrupció relacionada amb el diner negre. Segurament havien sentit als seus pares comentaris d’indignació o hilaritat davant d'algunes cèlebres anècdotes apoteòsiques. Una exregidora de Cultura de València explicava al seu fill com es blanqueja el diner negre, amb sobres i bitllets de 500 euros. Un alcalde tosc i malparlat disposava de “dos milions de peles” de comissions il·legals. El grup municipal del PP valencià, amb la seva alcaldessa al capdavant, era “investigat” per blanquejar diners procedents d’ingressos inconfessables.

La patuleia zarzuelera comandada per la fanfarrona Aguirre generava i gestionava comissions presumptament il·legals, “sinecures” de diner negre que van fer ric el seu partit i, de passada, molts dels seus principals líders. En una interlocutòria del jutge Ruz es podia llegir que el PP va gaudir de finançament “procedent d’empreses adjudicatàries de contractes amb les administracions públiques governades pel PP”. Així es va remodelar la seu del PP a Génova, 13. Els tresorers del PP es van dedicar institucionalment i personalment (presumptament) a recaptar aquest tipus de finançament “aliè al circuit econòmic legal”.

Rajoy sap molt bé que això és el diner negre pel qual preguntaven els nens, el veritable diner negre, d’origen il·lícit, de la corrupció. Però va aprofitar l’ocasió per insinuar, davant la imminent campanya, un panorama còmode i respectable en el qual el diner negre aparegués com una realitat neutra, èticament asèptica, i la corrupció com una cosa totalment desvinculada del diner negre, com una imperfecció natural que tenen tots. Segurament volia que els nens, i els seus pares, no pensessin en les seves gravíssimes i aclaparadores corrupcions, sinó en les d’Andalusia i Catalunya. Per això va resoldre el seu discurset infantil trivialitzant les seves corrupcions com si fos una cosa que cal acceptar resignadament i afablement. Igual que en la pel·lícula Ningú no és perfecte, quan Joe E. Brown acceptava la confessió de Jack Lemmon, i contestava com Rajoy als nens: “Ningú no és perfecte”.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.