Nit d’orxata, estrèpit i setí al Sónar

Et senties el més vell aquesta matinada en el concert de New Order fins que et trobaves amb Pepe Ribas. Uns moments de xerrar entre l'estrèpit —arribo a entendre que obrirà un espai Ajo Blanco a Gràcia, faig broma que no sigui al banc exokupat— i el corrent de gent ja ens ha tornat a separar. L'última vetllada del Sónar es precipita cap a la festa més completa. La música sembla augmentar d'intensitat, si això fos possible. Sóc arrossegat fins a l'escenari on actua sota la lluna Skepta: rapers negres britànics electrificats que semblen una incitació al Brexit. Mentre estic amb un veterà crític que tracta de convèncer-me de les excel·lències de l'actuació una joveneta estrangera li pregunta si té èxtasi, i ell contesta ofès —creia que la noia li anava al darrere—: “L'hi diré a la teva mare, nena”. És evident que hi ha usuaris que han aconseguit química recreativa perquè fa una estona un individu baixet i rabassut en pantalons curts s'ha tret la samarreta, se l’ha posat sobre la cara a l’estil Anohni i ha començat a ballar com un avatar groller de Mesalina: Hopelessness. Que cadascú faci l’espectacle que vulgui, però el paio, en el seu deliqüescent i confús estat, ha intentat lligar amb mi!, cosa que provoca el riure del crític madur. “Com els agrades!”, ha dit burlant-se’n.

No sé com, al cap d'una estona em trobava ballant al Sónar Car al set de set hores de Laurent Garnier i aferrat a un got d'orxata. Hi ha moments del Sónar Nit que et queden en blanc. Després he vist persones que ballaven a la vora de la pista dels autos de xoc, i alguns els esquivaven. M'he topat amb Sergio Caballero dues vegades, en una m'ha presentat una altra vegada la seva tovallola, que està brodada amb les seves inicials, extrem que li ha semblat important subratllar, com si li volgués prendre. Després l’he vist entrar al set de setí vermell de Garnier: potser encara segueix allà, era difícil sortir-ne. M'he trobat el meu nebot Lucas, amics de les meves filles i les meves pròpies filles (em dic confusament que haig d'abandonar-ho abans que hi vinguin els meus néts), i tots m'han acabat esquivant cortesament.

He assistit a una escena digna de Serpico: un petit tumult al meu costat al fons de l'escenari Sónar Lab, al costat del punt d'informació ha resultat que era una acció policial. Semblaven un grup d'amics discutint fins que uns han immobilitzat els altres i els han tret precipitadament del recinte. Els policies eren molt joves i anaven vestits com si sortissin d'un set del DJ Angel Molina. Potser la noia estrangera els veu i els demanarà pastis, i ficarà la pota. Malgrat la cinquena columna policial tecno, hi ha hagut una pila de robatoris. Els telèfons presos s'han de comptar per centenars o per milers. A diverses noies els han estripat la bossa per sota per prendre’ls mòbils i diners. La pèrdua de telèfons ha provocat situacions de veritable desemparament, perquè, com pots quedar amb els amics si et perds. Això no passa als llops solitaris, encara que haig de subratllar com n’és, de dolent, per a l'orientació barrejar gintònic amb orxata.

En fi, ja és hora de treure’s la polsera, guardar-la com feia l'home mosca Jeff Goldblum amb els trossos d'humanitat que li queien, i esperar l'any que ve per seguir la diversió. Això si no ens cau a prop el Sónar de Hong Kong.