La bestiola que planta cara a Déu

“Només la casualitat pot aparèixer davant nostre com un missatge. El que passa necessàriament, l'esperat, el fet que es repeteix cada dia, és mut. Només la casualitat ens parla”, escrivia Milan Kundera a La insuportable lleugeresa de l'ésser. I alguna cosa parla, o més aviat crida, en una platja de Badalona, a prop de Barcelona: la dominada pel pont del Petroli. Per aquest moll de pilons que es fica 250 metres al mar Mediterrani es descarregaven productes petrolífers fins a finals del segle XX. I als seus peus s'aixeca des del 1870 la fàbrica d'Anís del Mono, el licor en l'etiqueta del qual apareix un mico amb la cara de Charles Darwin com una picada d'ullet a la teoria de l'evolució, en aquells dies polèmica.

Avui, el pont del Petroli és un mirador preciós amb una estàtua de bronze dedicada al mico amb rostre darwinista. I, per una casualitat que parla, entre els seus passejants habituals hi ha un equip de biòlegs evolutius de la Universitat de Barcelona. Caminen per la passarel·la sobre l'oceà i llancen una galleda per atrapar un animal marí, l'Oikopleura dioica, una bestiola de només tres mil·límetres, però amb boca, anus, cervell i cor. Sembla insignificant, però, com Darwin, fa que el discurs de les religions trontolli. Col·loca l'ésser humà al lloc que li correspon: amb la resta d'animals.

L'organisme marí Oikopleura dioica assenyala la pèrdua de gens ancestrals, compartits amb els humans, com a motor de l'evolució

“Hem estat mal influenciats per la religió, pensant que estàvem en la cúspide de l'evolució. No ho estem. Estem al mateix nivell que la resta dels animals”, sentencia el biòleg Cristian Cañestro. Amb el seu col·lega Ricard Albalat dirigeix una de les tres úniques instal·lacions científiques del món per estudiar el Oikopleura dioica. Les altres dues són a Noruega i al Japó. La seva és una saleta freda, amb centenars d'exemplars pràcticament invisibles ficats en recipients d'aigua, en un racó de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

“La visió fins ara és que en evolucionar guanyàvem en complexitat, guanyant gens. Així es va pensar quan es van seqüenciar els primers genomes, de mosca, de cuc i de l'ésser humà. Però hem vist que no és així. La majoria dels nostres gens també és a les meduses. El nostre ancestre comú els tenia. No és que nosaltres hàgim guanyat gens, és que ells els han perdut. La complexitat gènica és ancestral”, sentencia Cañestro.

El 2006, aquest biòleg investigava el paper d'un derivat de la vitamina A, l'àcid retinoic, en el desenvolupament embrionari. Aquesta substància indica a les cèl·lules d'un embrió el que han de fer per convertir-se en un cos adult. L'àcid retinoic activa els gens necessaris, per exemple, per formar les extremitats, el cor, els ulls i les orelles. Cañestro estudiava aquest procés, comú en els animals, en l'Oikopleura. I es va quedar amb la boca oberta.

“Els animals utilitzen una cascada de gens per sintetitzar l'àcid retinoic. Em vaig adonar que en l'Oikopleura dioica hi faltava un d'aquests gens. Després vaig veure que en faltaven més. No en trobàvem cap”, recorda. Aquest animal de tres mil·límetres fabrica el seu cor, de manera inexplicable, sense àcid retinoic. “Si veus un cotxe sense rodes movent-se, aquest dia la teva percepció de les rodes canvia”, il·lustra Cañestro.

El  nostre últim ancestre comú va viure fa 500 milions d'anys. Des de llavors, l'Oikopleura ha perdut el 30% dels gens que ens unien

L'últim ancestre comú entre aquest minúscul habitant dels oceans i l'ésser humà va viure fa uns 500 milions d'anys. Des de llavors, l'Oikopleura ha perdut el 30% dels gens que ens unien. I ho ha fet amb èxit. Si vostè es fica a qualsevol platja del món, allà estaran ells envoltant el seu cos. En la batalla de la selecció natural, els Oikopleura han guanyat. En alguns ecosistemes marins, la seva densitat arriba als 20.000 individus per cada metre cúbic d'aigua. Són perdedors, però només de gens.

Albalat i Cañestro acaben de publicar en la revista especialitzada Nature Reviews Genetics un article que analitza la pèrdua de gens com a motor de l'evolució. El seu text ha despertat interès mundial. Ha estat recomanat per F1000Prime, una classificació internacional que assenyala els millors articles sobre biologia i medicina. El seu comença amb una frase de l'emperador romà Marc Aureli, filòsof estoic: “La pèrdua no és més que canvi i el canvi és un plaer de la naturalesa”.

Els dos biòlegs subratllen que la pèrdua de gens, fins i tot, va poder ser clau per a l'origen de l'espècie humana. “El ximpanzé i l'ésser humà comparteixen més del 98% del seu genoma. Potser caldria buscar les diferències en els gens que s'han perdut de manera diferent durant l'evolució dels humans i la resta de primats. Alguns estudis suggereixen que la pèrdua d'un gen va fer que la musculatura de la nostra mandíbula fos més petita i això va permetre augmentar el volum del nostre crani”, hipotetitza Albalat. Potser, perdre gens ens va fer més intel·ligents que la resta dels mortals.

El 2012, un estudi del genetista nord-americà Daniel MacArthur va mostrar que, de mitjana, qualsevol persona sana té 20 gens que no funcionen. I, aparentment, tan contents. Albalat i Cañestro, de l'Institut d'Investigació de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona, en posen dos exemples molt estudiats. En algunes persones, els gens que codifiquen la proteïna CCR5 o la DUFFY estan anul·lats per mutacions. Són les proteïnes que utilitzen, respectivament, el virus de la sida i el paràsit que causa la malària per entrar a les cèl·lules. La pèrdua d'aquests gens fa els humans més resistents a aquestes malalties.

Al laboratori de Cañestro i Albalat hi ha un cartell que imita el de la pel·lícula Reservoir Dogs, en el qual apareixen els científics i altres membres del seu equip vestits amb camises blanques i corbates negres, com en el film de Quentin Tarantino. El seu muntatge es titula Reservoir Oiks, en al·lusió al Oikopleura. Els dos biòlegs creuen que l'organisme marí permetrà formular, i respondre, preguntes noves sobre el nostre manual d'instruccions comú: el genoma.

L'Oikopleura permet estudiar quins gens humans són essencials: per què algunes mutacions són irrellevants i altres provoquen efectes terribles en la nostra salut

El cervell de l'Oikopleura té unes 100 neurones i el dels humans en conté 86.000 milions, però som molt més similars del que sembla. Entre un 60% i un 80% de les famílies de gens humans tenen un clar representant en el genoma d'Oikopleura. “Aquest animal ens permet estudiar quins gens humans són essencials”, aplaudeix Albalat. O el que és el mateix: per què algunes mutacions són irrellevants i altres provoquen efectes terribles en la nostra salut.

Els éssers vius tenen una maquinària cel·lular que repara les mutacions que sorgeixen en el seu ADN. L'Oikopleura dioica ha perdut 16 dels 83 gens ancestrals que regulen aquest procés. Aquesta incapacitat per autoreparar-se podria explicar la seva pèrdua extrema de gens, segons detalla l'article a Nature Reviews Genetics.

A Cañestro se li il·lumina la mirada en parlar d'aquestes absències. Els gens solen actuar en cascada per dur a terme una funció. Si en una cascada coneguda de vuit gens en falten set en l'Oikopleura, perquè la funció s'ha perdut, la permanència del vuitè gen pot revelar una segona funció essencial que havia passat desapercebuda. Aquest gen seria com un encreuament d'autopistes. Desmantellada una carretera, sobreviu perquè és fonamental en una altra ruta. “Aquesta segona funció ja estava en l'ancestre comú i pot ser important en els humans”, celebra Cañestro.

“No hi ha animals superiors i animals inferiors. Les nostres peces de Lego són bàsicament les mateixes, encara que amb elles construïm coses diferents”, resol el biòleg. Pensi en el seu lloc al món la pròxima vegada que bussegi en el mar. Aquesta neu blanca que sura en l'aigua i es pot veure a contrallum són les deposicions de l'Oikopleura.