L’espasa de samurai del pare de la Laura

Segueix el rastre d’una espasa i trobaràs una bona història. Tot i que de vegades aquesta història no sigui la que t’imaginaves.

Vaig desembeinar l’espasa japonesa com havia vist fer en tantes pel·lícules, des de Rashomon i la meva favorita, Harakiri, del mestre Kobayashi, fins a Yakuza i, esclar, Kill Bill. Tot i que la festa ja estava avançada i havia corregut generosament l’alcohol, la gent al voltant es va apartar amb una celeritat sorprenent. El moviment inicial de treure l’espasa de la beina (iaijutsu) és un art major del kenjutsu, l’esgrima dels samurais. Vaig il·lustrar la concurrència, que anava tota embriaga, que aquest art es basa en la velocitat instantània i coordinada del desembeinament i a assestar un cop penetrant a continuació. Un sobtat arc d’acer. Els altres convidats van recular encara més. I això que no els havia explicat encara que les bones catanes es provaven antigament sobre un cos humà: el denominat tsujigiri o tall de la cruïlla (perquè de vegades es practicava en un passejant desprevingut: quin lloc més perillós, el Japó!).

Havia de seguir amb l’exhibició, però em vaig quedar paralitzat. La fulla de l’espasa era una meravella. Brillava, freda i rígida, i semblava que emetia un xiulet, com una serp. No sóc, ni molt menys un mekiki, un dels experts oficials que determinava a la vista (mai al tacte) l’origen i la qualitat de l’arma. Però, sens dubte, aquella era una espasa que deixa-la anar. Capaç de degollar de cop els 47 Ronin, si calgués. Digna de forjadors llegendaris com Masamune o el seu tenebrós deixeble Muramasa, les espases del qual, es creia, tenien set de sang i eren funestes per als seus amos (i per als altres no ho vulguis pas saber).

La història de samurais més estremidora que conec, via Romulus Hillsborough (Samurai Tales, 2010), és la de l’esbudellament del comerciant anglès Charles Lennox Richardson (precisament un transeünt, tot i que a cavall) perquè havia interromput fortuïtament el festeig d’un daimyo, el xenòfob senyor de Satsuma, camí d’Edo, el 1862. Enfurismat pel deshonor que suposava que el genet obligués a detenir el bastaix del seu senyor, el samurai Narahara Kizaemon li va clavar un cop tan excel·lent al genet amb la catana, de baix a dalt, que aquest, que encara estava argüint que no n’hi havia per tant, no va sentir res fins que va notar com un tros d’ell queia sencer a terra. Richardson va fugir amb les entranyes sortint-li pel tall, fins que el van encalçar cinc samurais i el van rematar piadosament. L’assumpte va provocar un greu incident diplomàtic, i fins una guerra, i Narahara va acabar fent-se l’harakiri, com Déu mana.

Les grans espases de samurai són obres d’art valuosíssimes, a banda d’eines letals. Una part pràctica de mi calculava quant podria costar una espasa com la que tenia a la mà —i si la podria amagar sota la jaqueta, amb cura de no acabar com Mishima (l’espasa final del qual, per cert, vegeu Mishima Sword, de Christopher Ross, 2007, era obra del mestre Magoroku).

La catana l’havia tret a la meitat de la festa la nostra amiga Laura, l’amfitriona. “Voleu veure la samurai del pare?”. La va treure d’una funda de seda. A primera vista semblava un objecte senzill, sense els adorns recarregats i les filigranes de les espases per a turistes. Però irradiava, des de l’extrem de la saia, la funda —de laca amb motius de vinyes (també a la guarda o tsuba)—, al tsuka, el mànec encordat de pell de manta gegant, una elegància i un prestigi d’una sobrietat aristocràtica. “La hi va regalar la germana de l’emperador”. A aquestes altures l’audiència no estava pas, marinada en gintònic, com per evocar-li la casa imperial del Japó, ni que fos la dinastia sake. Però jo vaig escoltar molt atentament la Laura. El seu pare havia conegut la princesa Takako (1939), la filla petita d’Hirohito i germana d’Akihito, i n’havia pintat el retrat. Això explicava la qualitat de l’espasa que li va regalar. Em vaig estremir. Vaig pensar si no era la catana que portava el besoncle Asaka en la Violació de Nanquín. L’espasa és el que es coneix com una Handachi, un tipus de catana del període Edo, i probablement data de mitjan segle XIX.

El pare de la Laura, mort el 2014, era Gerard Henderson, un pintor i muralista aclamat internacionalment amb obres en nombrosos països i col·leccions. Alguns dels murals del Raffles de Singapur, del Savoy de Londres i del Mandarin de Hong Kong són seus. Fill de Laurence Henderson, un britànic amo d’una plantació a Johore, Malàisia, i d’una bella artista xinesa, Eileen Lim, Henderson va néixer a Kuala Lumpur el 1928 i va tenir una privilegiada educació a Singapur amb el millor de l’Orient i l’Occident. Abans d’iniciar la carrera com a pintor va ser primer violí de l’Orquestra Simfònica de Malàisia. Home d’un cosmopolitisme, una cultura i una vitalitat portentosos, desbordants, sorprenents, es va fer —com mostren les fotos— amb gent tan variada com Gina Lolobrigida, Pearl S. Buck o Steve McQueen. Va trobar inspiració en els llocs més diversos, des de Hong Kong i París a les planes afganeses —el fascinaven els cavalls galopants i els genets de les estepes, i el buzkashi—, Bhutan, Austràlia, Perú. El 1956 va aparèixer a Barcelona per estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i hi va fer algunes obres (Cirlot el cita, lloant-lo). I aquí apareix aquest costat inesperat de la història, que fa que existeixi la Laura (sobre la qual cosa no podem estar més a favor) i que l’altre dia posés a les meves mans, provisionalment, l’espasa del seu pare.

Acabat d’arribar a Barcelona, Henderson va assistir a les festes de Gràcia, on va trobar una bella jove desconeguda, amb qui va ballar i de qui es va enamorar perdudament, fins que ella va marxar, atordida pel desplegament bohemi i mundà d’aquell artista exuberant i els seus amics. Sense tenir res d’ella, ni tan sols una sabata, ni altra informació que la memòria del rostre estimat, Gerard va fer un dibuix de la noia i va recórrer el barri ensenyant-lo als veïns per esbrinar-ne el nom i el parador. Després d’una llarga recerca, un porter la va reconèixer: era la Maria Baltasar, la Maria del 36 de Torrent de l’Olla, la futura mare de la Laura i del seu germà músic, l’Ignasi. Davant una història així fins i tot el millor acer de Masamune empal·lideix d’enveja. Benaurada l’espasa que en comptes de contes de sang et porta una història d’amor.