L’art s’esfuma

L’art —la literatura, la música— s’esfuma, desapareix del nostre entorn, de l’àmbit públic. Tant de bo siga una dèria meua, produïda per una hipersensibilitat apocalíptica. Qui busca l’art, qui busca la literatura o la música, acaba trobant-los. Cert. S’han de conèixer, però, les passeres, perquè, com més va més, l’art està submergit en un territori d’ombra. Escoltes gent que parla d’una pel·lícula, d’un llibre, d’una exposició, i esgrimeixen —per elogiar-los, per enfonsar-los, tant hi fa— arguments sociopolítics, psicològics, morals. Busquen en l’art un servei social de denúncia, de reparació, eludeixen l’essència de l’obra, aliena a aquests arguments que recorden els textos que llegim a les botelles de vi, on s’intenta explicar l’inexplicable: el gust del líquid que contenen. Pot algú, llegint això, saber quin gust fa el vi? No. El vi es tasta —es viu—, i per a gaudir-lo s’ha de tenir un bon paladar, un paladar treballat, format, cultivat.

Vas a una exposició actual i et trobes, al costat de les obres, una explicació en fulls fotocopiats. Una explicació sociopolítica, psicològica, moral. Denúncia i reparació. Aviat ens posaran un full explicatiu al costat d’una posta de sol, d’una vista de mar o de muntanya. La informació, com més va més, solapa la vivència. Quan porte els alumnes de pintura a una exposició, sempre esperen, així que hi entrem, que els l’explique. Jo dic: mireu-la, contempleu-la amb temps, tranquil·lament i en silenci, ja en parlem després. Primer, la vivència, després, el que vulgueu. La vivència íntima davant una obra d’art, com la vivència en la pròpia vida, és el que et fa créixer. Patim el desengany amorós en pròpia carn, però també en la carn d’Emma, llegint Flaubert; vivim sovint l’angoixa de la nostra insignificança individual, però també llegint El castell, de Kafka. L’art, la literatura, la música, són, per damunt de tot, vivència. Experiència. Potser la millor —i més plaent via cap a la saviesa.

Per què l’art desapareix del nostre entorn? Per més d’un motiu, però l’escola, en això, hi deu tindre alguna cosa a veure. Les hores dedicades a transmetre passió per la literatura, per l’art, per la música, en els programes educatius, és ridícula. I als mitjans de comunicació, i a tot arreu. La cultura —la cultura no estretament lligada a qüestions sociopolítiques— ha esdevingut una nosa. La tendència actual apunta més a la celebració eufòrica d’un món prosaic, al·lèrgic a tota inclinació espiritual que no done rèdits palpables, un món on els individus passem el dia toquejant i mirant pantalles electròniques on se’ns informa, puntualment, de les vivències que ja no tenim.