Sabó per netejar la consciència

Durant cinc hores ininterrompudes es repeteix la mateixa escena gravada amb una càmera zenital de forma gairebé monòtona: Prop de 400 persones es renten les mans, una rere l'altra, amb una pastilla de sabó que va gastant-se a poc a poc fins a desaparèixer. Al principi, la grandària de la pastilla impedeix gairebé agafar-la i ensabonar-se, i les persones es refreguen el sabó amb energia. Al final, la pastilla és tan petita que amb prou feines pot agafar-se i no ensabona gens. Les imatges, en principi innocents, adquireixen una dimensió més potent quan se sap que la pastilla utilitzada a la pel·lícula creada per Jaume Pitarch i que pot veure's a la galeria Àngels Barcelona fins al 29 de juliol, és sabó d'Alep, considerat un dels més antics i millors del món, creat a força d'olis d'oliva i llorer que li donen un color maragda característic.

El sabó és també el producte més conegut d'aquesta ciutat de Síria —on s'asseca al sol—, escenari d'alguns dels episodis més cruents de la guerra d'aquest país des del 2012; per això, les imatges de Sabó d'Alep es converteixen en una metàfora de la destrucció lenta i continuada de la ciutat i de l'actitud de les societats occidentals davant els conflictes armats i el drama humanitari dels refugiats.

“És una reacció visceral com a artista a la vergonya i indignació que vaig sentir davant els fets que estaven succeint a Síria”, explica Pitarch, que treballa sempre amb elements creats per l'home desgastats, usats i desmuntats. “La destinació final de la pastilla és consumir-se; per això ho vaig veure clar”, explica l'artista, que va presentar l’obra, amb ajuda de la comissària Carolina Grau, per representar Catalunya a la Biennal de Venècia del 2015. “Va quedar finalista amb altres dues, però al final es va seleccionar la “Singularitat”, d’Albert Serra, comissariada per Chus Martínez, per la qual cosa aquest projecte va quedar aparcat”. Però seguien arribant notícies de la guerra i de la destrucció de la ciutat. “Per això, vaig sentir la necessitat de tirar-ho endavant”, prossegueix Pitarch, per la qual cosa va demanar als seus amics els 4.000 euros que necessitava per condicionar el seu estudi de Barcelona i poder filmar allà.

Plors i abraçades

No obstant això, Pitarch pensava que no ho aconseguiria. “La primera setmana només 70 persones havien respost a la meva crida, després de convocar-los en una pàgina web”. Allà es sol·licitava la participació altruista de persones de 16 a 99 anys que disposessin de 15 minuts i que fossin anònimes. “Estava disposat a rentar-me 300 vegades si feia falta”, assegura. Però no va fer falta, perquè al final sí que va aconseguir els voluntaris suficients. “Van venir persones de la parròquia del costat, membres de la colla castellera de Sants i un grup de bombers de Barcelona, entre molts altres”.

La gent rebia unes pautes, com apagar els mòbils, fer cua en silenci i rentar-se durant 40 segons, com a màxim. “Va haver-hi reaccions bestials, com gent que, després de rentar-se, es posava a plorar d'emoció, i altres que necessitaven una abraçada. Es va crear una espècie de comunió entre tots. Va haver-hi molts moments definitius, mai he viscut res similar”, prossegueix Pitarch.

Al carrer

Per això, l'artista ha decidit que aquest projecte hipnòtic, que atrapa la gent que el veu, tal com es percep a la galeria on s'exhibeix dins del festival Loop, no s’acabi aquí. “Cal treure’l al carrer, que es projecti en façanes i llocs públics d'aquesta i d'altres ciutats, com Madrid o París. Estem treballant en un projecte que ho faci possible”. Pitarch tampoc descarta altres accions com convocar la gent perquè es renti les mans en silenci en una font pública de Barcelona. “Serà un acte espontani, una invitació per participar, que mostri la solidaritat de la gent i reflexionar si ens rentem les mans o actuem, més enllà de qualsevol acte artístic", rebla.