Bada Colau

Més o menys, sé què pensa Ada Colau sobre una munió de temes, i quan ho personalitzo amb el seu nom ho estenc a les successives marques polítiques que han representat la seva opció, Barcelona En Comú, Catalunya Sí que es Pot, En Comú Podem, i les que vindran. Sé què pensa Colau sobre polítiques migratòries, transport públic, educació, refugiats, dona, medi ambient, salut i altres, i si no ho sé, m’ho puc imaginar. Però fins ara, i pel que hem pogut veure, no hi ha cap senyal del que pensa sobre llengua.

Tampoc està gaire clar el capteniment quotidià de l’alcaldessa amb relació a l’ús de les llengües, català i castellà en aquest cas. És fàcil veure-la passar-se al castellà si creu que algú de l’auditori que té al davant no l’entén, i sovint envia dos tuits del mateix missatge, un en català i l’altre en castellà, una pràctica que els votants de Ciutadans possiblement aplaudeixen. Però també ha manifestat el seu compromís amb la llengua catalana i la immersió lingüística, una inclinació que, suposem, no deu ser incompatible amb el canvi d’idioma. En qualsevol cas, no sembla que aquestes pràctiques responguin a principis programàtics derivats del seu projecte polític.

Més enllà de l’opinió de Lluís Rabell sobre el manifest Koiné (un manifest «racista», va dir al Parlament), ¿l’esquerra catalana confluent té algun discurs sobre la llengua, el bilingüisme o la cooficialitat? Perquè la buidor sobre la matèria contrasta amb els pronunciaments gens ambigus de les esquerres homòlogues en altres contrades, per exemple amb Compromís respecte del valencià i En Marea a Galícia, inequívocament implicats amb el gallec. S’equivoca l’esquerra comunera si es pensa que la defensa de la llengua és cosa nacionalista, i s’equivoca si renuncia a canviar un relat recent que situa la llengua, en l’imaginari polític i cultural de la població, en el flascó de les essències. Que el nacionalisme hagi patrimonialitzat el discurs sobre la llengua no pot equivaler a evitar-lo, ometre’l o escapolir-se’n. I si, a més, el relat del bilingüisme el tenen d’altres, tu et quedes en terra de ningú.

Que l’esquerra s’ha vinculat històricament amb la defensa de la llengua és cosa sabuda. Basta esmentar el Report de treball sobre la campanya per a l’ús de la llengua catalana, que l’Assemblea de Catalunya va encarregar el 1973 per donar impuls a la campanya popular «La llengua catalana a tots llocs i a tots els nivells». Els autors de l’informe, gens sospitosos de dretanejar (Rafael Ribó, Jordi Carbonell, Xavier Folch, Carles-Jordi Guardiola i Francesc Vallverdú), hi presentaven una síntesi de la subordinació del català al castellà al llarg de la història, tot identificant com a causes tant la «ideologia espanyolista» com la «capitulació burgesa», i vinculaven directament la defensa de la llengua amb la democràcia, com dues coses indestriables. Recordem que és en aquest informe on es demana per primer cop la restitució de l’ús oficial per al català amb vista a la mort del dictador.

Però un altre element es desprenia del text: la necessitat d’atraure cap a la defensa de la llengua la resta de moviments de l’esquerra antifranquista, majoritàriament castellanoparlant, davant del perill que la reivindicació de l’estatus del català fos percebuda només com una demanda del catalanisme burgès. I aquí l’objectiu continua essent vigent, en tant que hi ha una nova esquerra, la podemita, que malgrat obtenir bons resultats amb el seu discurs de l’Espanya plurinacional (primera o segona força en totes les comunitats amb llengua pròpia), delata la mateixa llacuna quant al tractament de la diversitat lingüística espanyola.

I aquí bada Colau. Mai l’esquerra a l’esquerra del PSC havia estat tan silent amb un tema tan sensible, i difícilment podrà eludir-lo quan la contesa electoral propera sigui l’autonòmica. Mentrestant, seguim esperant.