El no-res

Hi ha cròniques esperades, que fa temps que tens al cap i s’escriuen molt abans de la seva publicació, com si tinguessis por a desdir-te’n o que t’oblidessis del que anaves a explicar, i n’hi ha també que resulten molt amenaçadores perquè et vénen al damunt de mala gana i de mala manera, a destemps, per més anunciada que sigui la seva data de lliurament, impossibles de resoldre, igual que un malson. Els temes van caient l’un darrere l’altre de manera irremeiable, cap idea pren, el text no flueix, trenques o llences el foli al cistell i no surts del bucle ni a casa ni a la redacció. Un drama, a més, ja explicat per periodistes i escriptors en columnes molt nobles que se salven per la firma, com la d’Ignacio Vidal-Folch (La blancura del papel), circumstància que agreuja el meu desassossec davant la pàgina verge d’El País.

No aconsegueixo tancar el focus del tema sobre el qual vull parlar, com recomana el mestre Juanjo Millás, i m’omplo la boca amb expressions que només serveixen per omplir el buit, vici denunciat per Aurelio Arteta. Havia pensat elogiar el llibre de José Martí Gómez, El oficio más hermoso del mundo, i quan havia trobat el fil vaig advertir que la meva proposta era ridícula davant les opinions que sobre la seva obra havien donat Joan de Sagarra, Xavier Vidal-Folch o Carles Geli. No tenia més aportació que la d’agrair a Martí Gómez que em publiqués a El Correo Catalán un article: “Restos del Movimiento esperan sentencia”. Em va reservar fins i tot una crida a la portada perquè gaudís de la glòria, de la mateixa manera que em va fer menjar la merda per les queixes dels personatges referits en la notícia. Com ha de ser.

Vaig aprendre molt, perquè llavors encara hi havia aprenents, i el periodisme funcionava com la vida mateixa, a força de patacades, d’alegries i penes, i sobretot de molta lectura, encara que pogués semblar banal, com ho era per a la majoria la premsa esportiva i la novel·la negra de Raymond Chandler, James M. Cain, Dashiell Hammett o James Hadley Chase. Tot i que encara vaig a classe, ja sé el que vull després d’entendre Enric González: “Comprendre les coses, escriure-les bé i no ser un cínic”. El problema és que només és una aspiració i, mentrestant, no trobo ni tan sols una història per a aquest dissabte en què em toca la crònica del diari. No se m’acudeix res mentre camino, ni tan sols per Gràcia, que ja és dir, amb tot el que està passant al barri. No em surt.

Havia donat algun tomb també a la possibilitat de queixar-me com a vianant. Em sento atropellat cada vegada que surto de casa. De vegades de manera tan elegant i pesada per aquesta multitud de joves sense memòria que volen fer-te soci fins i tot del club al qual ja pertanys, i altres vegades per un exèrcit heterogeni de motos, bicicletes, patins i skates que t’esquiven sense miraments, com si anessis per mal camí, i en la teva vida no haguessis estudiat educació cívica i social. No tinc la ironia ni la classe i menys la categoria de Quim Monzó i de Sergi Pàmies, tampoc l’elegància, la precisió i l’ofici de Josep Maria Espinàs, per tractar l’assumpte i m’hauria sortit una crítica malhumorada i extemporània. Arribat a la redacció després del vertigen, descarto igualment discutir sobre esports.

Tenia ganes d’expressar el meu empipament per la manera en què els mitjans es van obstinar a fer que la final de la Copa durés tot el dia. Va haver-hi un temps en què amb Joaquim Maria Puyal ens vam acostumar al fet que els partits s’allarguessin trenta minuts abans i després de la seva disputa, i ara fins a quatre hores, però fer que comencin a les nou del matí i acabin a les dues de la matinada en qualsevol ràdio, televisió o diari, després que la prèvia i la ressaca s’hagin estirat una setmana, també cansa els fanàtics del futbol. Un dia rebentaran la pilota. El joiós espectacle es menja el periodisme, de manera que avui fins i tot Santiago Segurola resulta prescindible. Me la guardo per a una ocasió en què em senti menys indignat, més serè, encara que potser no és una bona idea.

Asseguren alguns entesos que les millors cròniques són aquelles que s’escriuen al moment, perquè quan es deixen reposar passen a ser textos poc periodístics, més propis de seccions destinades a articles de fons. Jo vaig preferir evadir-me i buscar consol per unes hores en un passeig pel meu estimat Lluçanès. Té un aspecte formidable, pintat de verd, quiet, enlluernador. Em temo que em sento massa cursi per engegar amb una nota sobre la meva terra i l’última edició de la Trobada Internacional de Forjadors d’Alpens. Una altra crònica que haurà d’esperar. Així que, vençut, m’assec a la fonda Cal Penyora, de Santa Eulàlia de Puigoriol, per degustar unes patates amb pela i pa del Forn de Can Pujals, a Sant Boi de Lluçanès.

Pa de pagès, pa de blat de forment, pa de lenta fermentació i llarga cocció en forn de llenya, pa que dura dies i dies, pa d’escorça cruixent i massa tova, pa sense additius, pa blanc. Igual de blanc que el foli que no aconsegueixo omplir si no és amb moltes històries que no en fan una, atrapat en aquest somni en el qual no pots córrer malgrat que et persegueixen sense desmai i et despertes amb alleujament perquè no t’han atrapat. Has complert amb els qui et van encarregar la crònica, però sospites que no has complert amb tu i menys amb el lector. Perdó. Això és el no-res.