La ciutat extrema

La setmana passada un centenar de famílies va protestar a Ciutat Meridiana contra els desnonaments que s'han executat al barri. S'aprofitava el moment en què els pares acompanyaven els fills a l'escola per canviar els panys. És fàcil imaginar-se el temor de les famílies i el patiment d'haver d'escollir entre escola o sostre. Imaginar-se la baixesa del raonament que porta un banc a prendre una decisió d'aquest tipus costa una mica més. Cal tenir molt estómac per esperar amagat que uns pares surtin de casa i tancar-los la porta. Ens costaria molt trobar una imatge més il·lustrativa de violència estructural. Només la dignitat del centenar de persones que es van manifestar aconsegueix conjurar i contrarestar la sociopatia que anima l'escena.

El mecanisme d'acció i reacció té lògica, però la lògica explica molt poca cosa, és pura mecànica, violència que genera més violència. És la lògica de l'impagament i del desnonament, tan certa com immoral, que es reprodueix a tot arreu i des de fa anys a Barcelona. La primera nit d'aldarulls a Gràcia es va saldar de manera previsible. L'estructura anticipa els fets i els contenidors i per això els cotxes es cremen en cicles constants. De la mateixa manera que es van destrossar vestíbuls i esglaons amb martell i escàrpia per obtenir còdols com a munició o que cremen els vehicles estacionats al Park Güell, se suposa que per part d'un grupuscle anticotxes, que la varietat de formes d'opressió és inacabable.

Hi ha moltes diferències entre el sociòpata que ordena un desnonament quan els pares acompanyen els fills a l'escola i el que es diverteix i s'emociona amb la crema i la destrossa. També moltes similituds, i la més important potser és que tots dos es necessiten, necessiten la ira que els dóna el prestigi en els camps ideològics respectius, la rendibilitat immobiliària o el currículum antisistema.

El comunicat que va publicar Arran fa pocs dies és una apologia de l'incendi, escrit en estat d'il·luminació. No se sap de cap foc que hagi protegit cap casa del desnonament. La irresponsabilitat dels polítics que es fan els desentesos o dels que per omissió animen la violència és gairebé especular amb les declaracions sobre els sacrificis econòmics que proposa Joan Rosell des de la seva poltrona dia sí dia també.

Mentrestant, els ciutadans accepten amb resignació que els deixin una altra vegada sols. Va passar amb Trias a Can Vies i els ha passat amb Colau a Gràcia. Trias va pagar la displicència dels seus quadres i Colau paga el populisme i la demagògia que van contribuir a asseure-la a l'alcaldia. Però al final, el resultat torna a ser penós per sabut, per predictible i perquè res no indica que d'aquí a un mes, un any o un lustre no es pugui tornar a repetir.

Tot el problema és que es cremi una paperera? Doncs no, perquè fa deu anys que algú, no se sap qui, va llançar un objecte prou contundent per deixar tetraplègic un agent de la Guàrdia Urbana durant el desallotjament d'una festa. Després d'un judici més que qüestionable i de mesos de presó, Patricia Heras es va suïcidar. Aquella festa i la seva gestió han produït un dolor immens. Va ser un fet excepcional? Els fets excepcionals es produeixen en estats d'excepció com els de Gràcia. Res no indica que no es puguin tornar a repetir.

La ciutat morta és una altra de les conseqüències de la ciutat extrema, que porta una memòria plena de ressentiment, tan selectiva que oblida aquella ciutat del perdó que reclamava Joan Maragall. Ja ens hi hem trobat, i ni els problemes s'arreglen cremant contenidors ni aquests s'apaguen amb abusos. Com sempre, qui més sembla divertir-se és qui no hi té res a perdre. Hi haurà qui digui que els aparadors trencats són el símbol de la reacció contra la Barcelona aparador, però la retòrica la creen els qui en viuen. De la retòrica i del bucle.

Entre Gràcia i Ciutat Meridiana, em quedo amb els segons. No apareixen a la premsa, no van agredir ningú i no sembla que hi hagi una onada de solidaritat, per què, tan com n’és de fàcil cremar qualsevol cosa. En algun moment del bucle algú haurà de dir que s'ha anat massa lluny, que la violència és una batalla perduda i que l'únic resultat serà una societat cada vegada més desnonada de si mateixa. Que construeix molt poc i destrueix massa.

Francesc Serés és escriptor.