Coldplay tenyeix l’Estadi Olímpic amb un bany de llum i alegria ben vistós

S'acostuma a dir que els recursos no s'han d'ensenyar amb gaire rapidesa, que així el públic se sorprèn a poc a poc fins a arribar a la traca final, quan queda totalment atònit. El començament del primer concert de Coldplay a l'Estadi Olímpic de Barcelona –aquest divendres serà el segon– va contradir aquesta idea. Després d'una ària de la Callas i la salutació en un enregistrament de diversos fans llatinoamericans, la banda va sortir a escena i van sonar els primers acords d'A head full of dreams i les 55.000 polseres que es van lliurar al públic a l'entrada es van tornar de color vermell convertint tot el recinte en un mar rogenc. Tot un espectacle. Eren les 21.25 i començava un concert que seria un cant a l'alegria manifestada en una orgia cromàtica que va apuntalar l'eufòria. Chris Martin es mostrava provocador i, des de l'escenari, s'escopien al cel focs d'artifici i raigs de llum. Com Paco Martínez Soria a Nova York, el públic assistia entre atònit i entusiasmat a una arrencada com aquesta. El riu començava a fluir i res el podria parar.

Coldplay va mostrar tots els seus punts forts en un concert on només es podia somriure. A Yellow totes les polseres eren grogues, Martin deia coses en castellà en un gest que l'apropava al públic més que les enormes pantalles, dues de laterals i una al centre, que dominaven tot l'escenari, descobert, sense sostre. I allà, a la pista, hi havia l'espectacle,i a Paradise va tornar a funcionar la polsera, primer de groc i després alternant tot de colors. El públic, com un nen la nit de Reis no sabia cap a on mirar, si a l'escenari, a la manta multicolor de la platea o al canell. A Everglow, la banda va aparèixer a l'escenari situat entre el públic i tots els focus, ara blanc, que aïllaven la imatge del context, assenyalant-la com a central. Martin ja no portava una senyera a l'esquena, però la presentació de la seva banda la va fer en castellà. Ningú es resistia, ningú s'asseia, tothom somreia.

El següent èxtasi Benetton va arribar amb Midnight i Charlie Brown, que va omplir de reflexos multicolors l'estadi, instant, a més, retornat als espectadors a través de les pantalles. Els règims de Corea del Nord, la Xina o Rússia haurien de prendre'n bona nota, es poden utilitzar les masses com a part d'un espectacle sense uniformar-les més enllà del que és raonable. Després Hymn for the weekend va evidenciar que els himnes no han de ser necessàriament estàtics i marcials, sinó ballables i estimulants sense que el públic deixi de fer un ús massiu dels punys, aquesta vegada com a gest de felicitat més que d'afirmació.

I així es va anar consumint el concert, que a Viva la vida, peça per sempre unida a Guardiola, va posar tot l'estadi a bramar "oh oh oh" com si fos un enorme exèrcit pacífic i feliç. Sí, Coldplay poden semblar simples, ho són, de fet, però les seves tornades, sí, també les de l'últim disc, funcionen, captiven les multituds, les posen en dansa i, de passada, giren l'esquena a l'èpica carregosa i feixuga de grups que com U2 volen canviar el món a cada estrofa i, a sobre, volen que es noti. No, Coldplay són transparents i bàsics, van fer ajupir la massa a Adventure in the lifetime pessigant-la de pas amb les guitarres per fer-la després botar, van cantar Don’t panic en un tercer escenari molt allunyat del principal i més a prop dels que eren lluny i més tones de confeti van adornar l'eufòrica A sky full of stars. Per acabar, Up & Up, i amb el somriure i la polsera a casa. No es podia demanar més.