Thelma & Louise

Fa un quart de segle, el 24 de maig de 1991, s'estrenava Thelma & Louise, interpretada per Susan Sarandon i Geena Davis, dirigida per Ridley Scott i escrita per la guionista d'origen libanès Callie Khouri. Va ser un èxit de taquilla que permetia esperar més canvis significatius en la imatge de les dones i fins i tot dels homes que projecta la megaindustria. Les protagonistes aconseguien, gràcies a les seves intèrprets i a una química excel·lent, una qualitat icònica formidable: al cotxe amb el qual travessen fugint els EUA, després de matar el violador de la més jove, afronten el precipici final amb alegre serenitat i companyonia i s'estampen, per obra i gràcia de la imatge retocada, no en el buit sinó en el cel blau dels mites. El cinema industrial s'estava modernitzant.

Bé, no gaire. Les actrius més ben pagades segueixen criticant els estudis per la misogínia de sempre. Robin Wright, protagonista de House of cards, productora ella mateixa de la sèrie, anuncia que acaba d'aconseguir la proesa (a la quarta temporada!) de cobrar el mateix que el protagonista masculí. Tampoc els nous mitjans de producció i distribució semblen gaire interessats. Wright ha hagut de batallar amb Netflix, negociant amb les estadístiques d'audiència a la mà i demostrant que la seva Claire Underwood sovint té més ganxo que el seu marit Frank.

No es pot apel·lar a res més, segons sembla. El mercat està subjecte a l'etern patriarcat i els correctors d'igualtat estan reservats a les reeixides, i això amb sort i temps. Entre elles i la immensitat de dones assalariades o amb contractes porqueria hi ha una distància enorme de diners, però el mateix buit moral en aquells que les contracten.

Thelma & Louise no parlava de diners. Les dues eren de classe treballadora, com a màxim classe mitjana. El tema és la llibertat femenina, les relacions d'amistat i la transmissió d'experiències. Louise (Sarandon) és conscient de la seva condició política de dona, una mena de germana gran, una senyora crescuda amb el feminisme dels 70. Thelma és la jove que inicia els anys 90 donant per fet que, al carrer, les coses amb els homes ja estan resoltes. I no.

No ho estaven llavors ni ho estan ara, vint-i-cinc anys després. És possible que estiguem pitjor. Els últims esdeveniments al Brasil i a França, dos contextos ben diferents, en són un exemple. Una presidenta legal ha estat destituïda per un cop d'estat suau (anomenem-lo així) protagonitzat per homes i només per homes. A París, antigues ministres, periodistes i diputades estan parlant alt i clar a la premsa i a la televisió sobre els repetits abusos sexuals dels polítics a la mateixa Assemblea Nacional, dins i fora de l'hemicicle.

Cap dona vol acceptar la cartera de Cultura després de la destitució de Dilma Rousseff, la primera que va accedir a la presidència del Brasil. Ha durat 19 mesos. Ocupa el seu lloc un home casat amb una senyora quaranta anys més jove que porta tatuat el nom del seu marit al clatell. No volen col·laborar amb Michel Temer la periodista Marília Gabriela, l'antropòloga Cláudia Leitao, la consultora Eliane Costa (amb un sonor “no treballo per a governs colpistes”) i l'escriptora i actriu Bruna Lombardi.

A França, ser política o periodista és cosa d'heroïnes. L'escàndol Strauss-Kahn en un hotel de Nova York és gairebé trivial en comparació al que ha passat ara. Vuit diputades i militants del seu propi partit han acusat el vicepresident de l'Assemblea Nacional i diputat ecologista Denis Baupin d'agressions sexuals, pel seu setge directe als passadissos i amb el mòbil des de l'escó. Periodistes de mitjans de referència denuncien, una vegada més, el clima masclista al Parlament francès que porten anys relatant davant la indiferència i les befes dels seus propis col·legues a les redaccions. El terrorisme sexual que s'ha viscut ha estat denunciat també per 17 antigues ministres en un article conjunt publicat recentment al Journal du Dimanche.

Susan Sarandon i Geena Davis, guardonades amb el premi Women in Motion aquest mes a Cannes, han manifestat el seu escepticisme amb Hollywood i la seva renovada batalla professional. No n'hi ha cap altra. Les dones que accedeixen avui a les institucions ho tenen tan malament com elles a la pel·lícula: ho certifiquen els improperis que reben per aquí les polítiques, noves o antigues, sobretot les emergents. Endavant, senyores.

Per molts anys, Thelma i Louise, foses en el cel dels mites alegres.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.