Els rojos, els blaus i el de taronja

Per mi, en la meva joventut universitària, la línia vermella era una sofisticada forma de tortura. L’agafava a Navas per anar a Universitat, i la tortura consistia a compartir l’espai vital amb una munió d’éssers humans anhelosos de fer-te partícip de tots els seus neguits i, sobretot, efluvis. Després les autoritats van empescar-se la línia 2, la de color lila, i la cosa es va esponjar una mica, però fins que no va passar, la línia 1 del metro era el canal natural que recollia gents de tota condició per desguassar-les al centre de la ciutat. En arribar a la facultat, la classe de llatí vulgar podia ser balsàmica.

És evident que el cas de línia vermella esmentat no és el que ha agafat en l’actualitat. En el suburbà l’adjectiu hi és utilitzat de manera rigorosament descriptiva, mentre que el que avui impera és el sentit figurat, per dir que allò de què estem parlant se’ns presenta com una condició que no estem disposats a saltar-nos, el que en llatí (aquest cop el clàssic) en dèiem un sine qua non, i en català més o menys normal, una condició innegociable. Recordo clarament el primer cop que vaig sentir l’expressió, pròpia de l’argot militar per a l’establiment d’una línia de front, en el títol de la pel·lícula de Terrence Malick, llavors doblada al castellà, La delgada línea roja.

Que els colors poden fer aquest paper de tunejar figuradament el substantiu que acompanyen, i no només d’acolorir-lo, és cosa que sabem d’altres casos. Un dels més productius és el color negre, present en moltes llibreries amb la novel·la negra, però també en l’humor negre, les llistes negres i el diner negre. O també en la màgia negra, amb ritus satànics contraposats al truc de cartes de la innocent màgia blanca. El negre com el color de la maldat, el blanc el de la puresa.

No he entès mai per què el verd era el color de l’erotisme ordinari, ni tampoc com s’ho han fet els ecologistes per fer-se’l seu. Avui en dia tant ens el podem trobar en sintagmes de l’estil acudit verd, en què es busca la hilaritat a través de la grosseria, com per parlar de l’energia verda, aquella que és obtinguda a partir de recursos renovables, de manera que no seria estrany que, algun dia, un vell verd deixés de ser un senyor d’edat marranot per convertir-se en un veterà militant ecologista. Tal com s’imposa el llenguatge políticament correcte, no seria tan estrany...

El color rosa té també el seu raconet en els sentits figurats, amb les novel·les roses (no n’hi ha ni de blaves ni de grogues, malgrat els intents d’Albert Espinosa i el seu Món groc), i també el gris, sinònim de tristor amb un dia gris i d’anodínia amb un home gris. Però vet aquí que són el vermell i el blau els dos colors que, mercès a la memòria que ens en fa constantment l’ataronjat Albert Rivera, concentren més càrrega semàntica i ideològica. No cal dir que la coincidència dels colors amb els emblemes del PSOE i el PP li ve com l’anell al dit.

Els recursos cromàtics dins de l’argumentari del líder de Ciutadans comencen a ser un clàssic. Ja deia Rivera abans del 20-D que “l’Espanya de rojos i blaus està enterrada”, tot provant d’emergir com un líder renovador que superi vells enfrontaments, però ara que ha demostrat la seva habilitat per al pacte —avenint-se als acords amb rojos, amb blaus o amb tots dos alhora—, de cara al 26-J ja està mirant de marcar distàncies altre cop, que quedi ben clar que ell “no vol una Espanya de rojos i blaus”. Alerta que, sense buscar-ho, no ens estigui omplint el color carbassa de sentits camaleònics.