Conflictes poètics

Tinc la impressió que a l’Ajuntament de Barcelona, en els darrers temps, se li estan acumulant alguns problemes amb la poesia. Abans de parlar d’un assumpte tan delicat, vull recordar als lectors que aquesta institució no té una regidoria de Cultura, sinó una comissió. La diferència entre un regidor i un comissionat és que aquest pot participar en els plens, però no té dret a vot. Per tant, aquest comissionat o comissionada seria una figura una mica com decorativa (però amb fons).

Fa uns mesos es va llegir al mateix Ajuntament, durant un acte protocol·lari, un horrorós poema de marcat contingut pretesament reivindicatiu. Es tractava d’una paròdia del Parenostre. Al meu parer, Ada Colau s’està especialitzant perillosament a servir amb safata al Partit Popular de Catalunya, i també a la delegada del Govern central, excuses gairebé irrefutables per desgastar l’acció de govern. L’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va amenaçar d’interposar una denúncia contra l’autora del poema (per dir-ne d’alguna manera). Desconec la competència d’aquesta associació en matèria lírica, però jo a l’autora d’aquesta peça la ignoraria absolutament, que és el que demanava que es fes amb la mala literatura el poeta anglès W. H. Auden, ja que, argumentava, ja tenia prou càstig l’autor de ser el paridor del que estava tan mal parit.

Jo l’autora d’aquest poema no la coneixia de res. Vull dir que no la coneixia com conec els poemes (aquests sí, poemes) de Maria-Mercè Marçal. No vull perdre l’ocasió de dir-li al senyor Alfred Bosch que ofendre una creença religiosa, fer-ne sorna, és una falta de respecte. I sentir-se dolgut i dir-ho en veu alta no té res a veure amb un atac a la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és l’excusa que es busca sempre per judicialitzar o polititzar tot el que estigui a l’abast. Continuo pensant que no tot a la vinya del Senyor, sota la coartada de la llibertat d’expressió, pot ser objecte d’escarni.

Quan ja estava gairebé oblidat l’afer comentat, l’Ajuntament es fica en un altre conflicte poètic. Aquesta vegada es tracta d’un poema (per dir-ne d’alguna manera) de l’escriptor nord-americà Charles Bukowski, poema que no s’està d’enviar a la guerra quatre policies perquè els matin, i tururut viola. A més, acaba el poema, aquesta circumstància no hauria suposat pas més de deu minuts de plor de les seves respectives mares.

Com que el poema es va instal·lar a pocs metres d’un edifici de la Policia Nacional, a la Verneda, això va fer que novament la delegada del Govern central a Catalunya tornés a exigir una rectificació immediata. Afegit a això, com que aquesta barbaritat es va instal·lar gairebé als nassos del CNP, els sindicats no van tardar ni dos minuts a emetre un duríssim comunicat contra l’alcaldia. En totes dues circumstàncies, Ada Colau es va veure obligada a demanar perdó. Desconec també la competència lírica de la nostra alcaldessa. Però m’arrisco a creure que si hagués llegit aquestes males imitacions de poemes abans de d’emetre’ls públicament, no els hauria considerat aptes per ser escoltats ni llegits per ningú, sota pena de ser repudiats per mala traça estètica.

Charles Bukowski va ser un dels escriptors de qui mai vaig creure que, si no el llegia, em perdria cap meravella de la literatura universal. En una frase, mai no em va interessar. Vaig llegir algunes novel·les seves, i no em feien ni fred ni calor. Sóc una mica antic i encara continuo creient que cal rellegir Scott Fitzgerald en lloc de perdre el temps en autors com aquest. Si tingués un fill adolescent, li diria que llegís El gran Gatzby. Mai no suggeriria a ningú que enviés quatre éssers humans, m’agradessin o no, a la guerra perquè els esbudellessin.

Crec que va sent l’hora que l’Ajuntament de Barcelona posi en plantilla, a banda de gent eficaç, gent també culta. I si aquesta gent culta a més tingués bon gust poètic, ens aniria bé a tots. Als contribuents i al prestigi del mateix Ajuntament. La poesia és un assumpte molt seriós. I sobretot molt humà. Tant que gairebé estaria d’acord que part del pressupost del consistori s’utilitzés per crear un departament d’assumptes lírics que vetllés per la bona poesia a la ciutat. No demano pas tant.