Anna Gabriel no apel·la a res irreal

Les paraules d’Anna Gabriel han causat un gran impacte a les xarxes i mitjans de comunicació. Exactament, la diputada de la CUP va dir ahir dimecres que veu “molt pobre” el model de família nuclear i prefereix “formar part d’un grup que decideix tenir fills en col·lectiu”. I va sentenciar: “Em satisfaria tenir fills en grup, en col·lectiu”. Suposo que a hores d’ara ja tots sabreu alguna cosa sobre aquest tema. Com sempre que hi ha una polèmica d’aquestes característiques, surt també una oportunitat per parlar de temes clau per construir la societat que volem. Les cures haurien d’estar més sovint en el centre del debat i mai cal desaprofitar l’ocasió per parlar-ne.

La paraula família a l’Occident capitalista és sinònim de família nuclear (mare, pare i fills biològics que viuen sota un mateix sostre) i no és ni més ni menys que una construcció històrica i social que, de fet, té pocs segles de vida. El concepte de família actual es crea, com tantes altres coses, a partir de la industrialització. Va sorgir probablement arran de l’arribada massiva de població a les ciutats, la generalització de la feina a la fàbrica i la demanda per part dels sindicats d’un salari familiar, segons el qual un home (mascle, s’entén) hauria de guanyar prou diners per mantenir la família. Es va decidir aleshores que com a família s’entendria pare, mare i fills.

El resultat final va ser que de mica en mica es va crear una idea concreta de com havia de ser una família, quin era el model desitjable i “natural”. Un model que ha traspassat classes socials i fronteres, en què el pare treballava fora de casa i controlava des de fora la feina que feia la dona a casa. El cap de família, en poques paraules. A ella se li va reservar la feina a l’interior de la casa, l’atenció al marit i la cura dels fills. Ella va ser l’“àngel de la llar”, una figura que continua fent espertenecs esfereïdors.

Tot i així, avui dia la realitat és bastant més heterogènia. Si ens fixem en el nostre entorn més immediat ens costa trobar una família nuclear en condicions: mares solteres, parelles amb fills de diferents matrimonis, fills que passen gairebé tot el dia amb els avis... Si obrim una mica més el visor encara i anem més enllà de la societat occidental, veurem que, de fet, som gairebé l’excepció: tenim famílies polígames, extenses, d’altres en què homes i dones viuen separats, etc.

En altres paraules, Anna Gabriel no apel·la a res irreal. Ni tan sols llunyà. Molta gent està intentant, amb treballs, fer alguna cosa diferent. D’opcions n’hi ha tantes com grups humans. Per posar un exemple bastant diferent del nostre, veiem com en els Na, un grup cultural pròxim a l’àrea tibetana, la família la constitueixen únicament les dones i els fills. Significativament, sembla que en la seva llengua no existeix cap paraula per referir-se a pare.

Si en comptes d’anar-nos-en lluny viatgem al passat, descobrim que, per exemple, a la nostra àrea mediterrània, en època grecoromana, les dones i els homes vivien en espais totalment separats i els nens eren criats a les estances de les dones. La comunitat de criança era, altra vegada, en femení. És a dir, les possibilitats hi són, totes amb mancances, però també amb possibilitats.

La família nuclear es va construir com un complement ideal d’un model econòmic i cultural ple d’imperfeccions, per dir-ho suaument. Així que em sembla lògic i normal que molts estiguin intentant buscar alternatives que els facin més feliços. Qualsevol demanda en aquest sentit no només em sembla legítima, sinó interessant.

En tot cas, el que em sembla més important per tenir en compte és que sigui quin sigui el model passa inevitablement per assumir responsabilitats. No ens enganyem; algú haurà de continuar despertant-se a les tres del matí per calmar un plor, algú haurà de canviar el bolquer d’aquesta persona gran. Tenir cura dels altres, en totes les societats, en tots els models coneguts, sempre comporta un cert grau de sacrifici, i això sí que és universal.

És cèlebre la frase que diu que “per cuidar un infant cal una tribu sencera”. És important fer-la nostra si volem avançar, perquè no hi ha cap altra manera de criar dignament que en comunitat. Però la comunitat comença en cadascun de nosaltres. Un dels grans problemes del nostre model és que ha destruït les xarxes de suport i ens ha tornat tremendament insensibles a les necessitats de la persona que tenim al costat.

La construcció d’aquesta tribu, d’aquesta xarxa d’atenció, parteix, en primer lloc, d’una profunda anàlisi de nosaltres mateixos. Hem de pensar què estem fent exactament per alleugerir de la càrrega de cures excessives tanta gent, tantes dones que les assumeixen perquè no tenen altre remei. Animo el qui vulgui subvertir aquests desequilibris que comenci per petits gestos com comprometre’s a estar una vegada a la setmana amb el seu nebot o anar a buscar l’avi a la residència els caps de setmana perquè dormi a casa. O simplement anar a casa de l’amiga que acaba de parir amb tàpers per a tota la setmana. Perquè això també és criança cooperativa.

Cira Crespo, historiadora, autora de 'Maternalias. De la historia de la maternidad'.