Hi ha un espai buit

La política catalana, sota la capa de l’independentisme, experimenta variacions diverses que confluiran segurament en un canvi profund en el sistema de partits. Un dels canvis més visibles és que Convergència (CDC) s’està esfumant, sembla que està en fase de desaparició, tothom ho veu. El que va ser durant tants anys el partit central, el famós pal de paller que vertebrava la política catalana, ja fa un temps que ocupa un altre lloc, més secundari i marginal, des de fa anys que no és el que va ser. Però és que ara, en aquest curs, després de l’últim cicle electoral, corre el seriós perill que li passi com a UCD o el PCE/PSUC: una vegada es desplomen, tot i que continuïn existint, no tornaran a ser mai com abans, només en queden uns càrrecs i càrrecs menors que simplement es limiten a administrar.

Quan un partit diu que es vol refundar és que està molt malament i Artur Mas ja fa molts mesos que va començar a fer servir aquest terme. Però el pitjor ara és que no saben si refundar-se o canviar de nom, si són independentistes o sobiranistes, si el líder és Mas o Puigdemont. Van esfullant la margarida davant un públic desconcertat: refundació o el canvi de nom, independentisme o sobiranisme, és com esbrinar el sexe dels àngels, no se sap gaire bé el que vol dir. Però els noms propis, les persones de carn i ossos que han de liderar, ja és una altra cosa, són més fàcils d’entendre, són els que donen confiança.

I potser és en els noms on la confusió és més gran. Cada vegada és més clar el que semblava mentida que fos fosc: Artur Mas no pot pilotar cap canvi. La raó és òbvia: ell ha estat i continua sent una part del problema. És un home intel·ligent i capaç per a unes coses, però negat per a unes altres. Com per exemple l’olfacte polític. No en té, li falta instint, li sobren racionalisme i neurones però no sap veure com imperceptiblement creix l’herba sota els seus peus.

És el que ha demostrat en aquests anys. No va saber veure que el seu radicalisme amb el nou Estatut provocava el creixement d’ERC; que amb l’aposta a favor del concert econòmic fomentava l’independentisme i que en l’obstinació a celebrar una consulta il·legal disparava les expectatives de la CUP i En Comú Podem. El moviment de les forces polítiques catalanes cap a l’esquerra és en bona part causat per la matusseria d’Artur Mas. S’estudia els temes, és un parlamentari magnífic, parla un bon anglès i francès, però és un mal polític. Li falta olfacte, li sobra arrogància.

Potser Puigdemont, desconegut fins a final d’any excepte a Girona, podrà agafar les regnes, no ho sé, segurament ningú no ho sap. Perquè els altres dos candidats que sembla que treballen la successió de sotamà, els senyors Jordi Turull i Germà Gordó, demostren el baix nivell en què està el partit. Potser són parlamentaris eficaços i coneixedors de les interioritats de CDC, però, francament, no tenen cap relleu públic, ni crec que arribin a tenir-ne. Potser són llestos, però no són líders amb autoritat per redreçar les coses. Turull i Gordó, aneu pel carrer i pregunteu, comenteu-ho amb els amics, qui els coneix?

Realment, CDC ha comès molts errors durant aquests quinze anys. Va voler fer-se independentista perquè no l’absorbís ERC quan molt bona part dels seus votants no ho eren ni ho serien: ERC els ha absorbit. La sensació de partit corrupte li ha fet molt de mal, primer violant el temple sagrat del Palau de la Música (per cert, jutges de Catalunya, com va la cosa?), després per l’escàndol dels Pujol. Certament, no estaríem parlant així de CDC si el gran patriarca encara fos el que va ser.

Però tercer, i això és nou i molt rellevant, perquè el seu flirteig amb l’independentisme, la convocatòria de manifestacions massives, el bombardeig mediàtic sobre qui la diu més grossa, han estat el caldo de cultiu de l’aparició i l’èxit electoral d’un populisme d’esquerres, de la CUP a Colau i les seves confluències podemites, que han espantat tremendament el tradicional votant centrista convergent. Ja no els votarà mai més, ja no se’n fia, fins aquí i prou. La renúncia de CDC a la seva tradició deixa votants orfes. Com diu un conegut bolero, “quan un partit se’n va, deixa un espai buit…”. Tot un repte per als altres partits.

Francesc de Carreras professor de Dret Constitucional.