Mor Fernando Álvarez de Miranda, el primer president del Congrés de la democràcia

Fernando Álvarez de Miranda, mort dissabte amb 92 anys, era un dels polítics de la Transició que encarnaven les virtuts públiques del diàleg i la conciliació que avui es troben tant a faltar. Advocat, pertanyent a una família conservadora i de conviccions catòliques, el seu tarannà el va portar a la presidència del Congrés dels Diputats el 1977 després de les primeres eleccions lliures després de la mort de Franco, i en aquest càrrec va ser un dels signants institucionals de la Constitució del 1978.

Partidari de Joan de Borbó des de la seva joventut, va participar a la reunió de Munich de 1962, que va reunir polítics antifranquistes de l'interior d'Espanya juntament amb molts altres que eren a l''exili, en un intent de buscar la unitat entre grups fins llavors enfrontats i dispersos. La iniciativa va inquietar tant Franco que el seu aparell de propaganda la va tractar de “contuberni de Munic” i el seu aparell repressiu es va aplicar a detenir els que van tornar a Espanya i, com en el cas de Álvarez de Miranda, a deportar-los a les Canàries.

En acabar el càstig, Joan de Borbó va integrar a Álvarez de Miranda en al seu consell privat. El polític va passar pels diversos grups democristians –primer el de José María Gil Robles, després el de Joaquín Ruiz Giménez- que es van moure en els últims anys de la dictadura i en els primers compassos del posfranquisme. Es va allunyar dels que van intentar competir amb l'etiqueta política de la democràcia cristiana a les eleccions del 1977 i va preferir presentar-se a les urnes integrat a la Unió de Centre Democràtic (UCD), l'instrument amb el qual el llavors president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va guanyar les eleccions generals del 15 de juny de 1977.

Convertides en Corts constituents, les cambres van elaborar la Constitució amb Álvarez de Miranda a la presidència del Congrés. El seu no va ser el paper de protagonista d'aquella obra clau de la Transició, sinó el de figura institucional que, en un segon pla, va contribuir al fet que no descarrilessin les renyides negociacions que van donar origen a la màxima llei.

La legislatura en la qual Álvarez de Miranda va ocupar la presidència del Congrés, tan breu com productiva, va finalitzar el 1979. Llavors va començar la crisi interna de UCD, el partit estripat entre la diversitat d'egos polítics que s'havien unit sota el lideratge devastador d'Adolfo Suárez, a qui aviat van començar a combatre. Després de la dimissió de Suárez, del cop del 23-F i del curt lideratge de Leopoldo Calvo Sotelo al capdavant del Govern centrista, el partit governant va quedar destruït a les eleccions generals de 1982. Álvarez de Miranda es va veure reduït a la condició de membre de la comissió liquidadora de UCD i, com ell mateix deia, li va tocar apagar el llum i tancar la porta.

Triat com a defensor del poble en la segona meitat dels anys noranta, es va veure atrapat en un embull de pressions a compte de la llei de política lingüística promoguda pel Govern de Jordi Pujol a Catalunya. Un sector del PP va tractar que recorregués aquesta norma davant del Constitucional. Després de molts dubtes, Álvarez de Miranda va renunciar a fer-ho per no crear un problema polític més gran entre Pujol i el Govern de José María Aznar, que en el seu primer mandat depenia dels vots dels nacionalistes catalans.

Lúcid observador de la vida pública des de llavors, en els últims anys va confessar la seva gran decepció personal per l'evolució dels esdeveniments a Espanya a causa de la corrupció. "És la gran tragèdia per a la democràcia", afirmava categòricament en una entrevista amb EL PAÍS publicada el 2013. "Les Corts de 1978 eren molt austeres", explicava. "Recordi grans polítics que es negaven a fer servir cotxe oficial. Es pot i s'ha de recuperar aquest prestigi i aquesta austeritat. Dic el mateix: no es queixin. Ho parlin, ho facin".