La mala pronunciació

Sóc en un bar de Banyoles i sento un senyor que parla per telèfon. Té accent i fa servir lèxic del sud de l’Ebre. Quan penja, la seva veu recorre l’espai que separa Móra d’Ebre de Banyoles. Al cap de cinc minuts, se li ha camuflat la fonètica. Reconec la sensació i la imatge, que és paral·lela a la que recorro des de Saidí a Olot. És involuntari, l’accent es va acomodant, el lo apareix i desapareix i el lèxic canvia perquè si dic que algú és maixant a Olot ningú no sabrà a què em refereixo. Amb el lèxic i la gramàtica ho tenim fàcil, n’hi ha prou amb observar com la llengua intenta mimetitzar-se amb l’entorn. A la fonètica cal tractar-la una mica diferent. Les meves e neutres són, malgrat el temps que ha passat, una mica insegures i vacil·lants.

Res que no vegem arreu. Una nena ucraïnesa a qui vaig fer classes em va preguntar per què una nena xinesa deia pomes, amb la e tancada, si ella deia pomes, amb la neutra, així que si trobeu algun adolescent panjabi per Olot que tingui accent de Lleida, ja ho sabeu, doneu-me’n la culpa a mi. En general, els fills dels gambians d’Olot i Banyoles no diran mai aulives. Són formes d’hàbit, la mateixa normalitat per la qual no ens sorprenen els accents àrab, indi o rus en l’anglès.

De fet, són formes de normalitat que afecten també el castellà. Per sort, ens hem anat allunyant del país de Doña Croqueta, aquella dama anglesa que acompanyava un paisà local i que tenia un castellà que feia riure una Espanya que no sabia cap altre idioma que el seu. A l’altra banda l’espanyol d’en Manuel, cambrer d’hotel de la sèrie Fawlty Towers, era objecte de tota mena de bromes. Corrien els setanta i qualsevol que s’allotgi en un hotel londinenc podrà comprovar que aquest humor ha caducat.

Malgrat tot, hi ha barreres que no s’alcen, o que ens les fien a tan llarg termini que és desesperant. Em refereixo a l’eterna barrera de la fonètica a Espanya. Les simpaties que desperta l’accent andalús o el respecte temorós, atàvic i tel·lúric que se sent pel deix basc es converteixen en barreres amb els accents gallec i català. Les xarxes són un magnífic camp de treball; el gallec és vist sovint com una excentricitat de poble, però això del català només es pot descriure com un rebuig constant.

Aquest rebuig es renova cada vegada que apareix la llengua als mitjans de comunicació estatals, sigui en una entrevista al president Puigdemont, sigui que es cola en una conversa en directe o en tantíssimes rodes de premsa d’entrenadors. Però això és només la punta de l’iceberg. Un cop s’han superat els prejudicis de pell i els altres signes que ens diferencien, el que queda és el que no es pot canviar, la llengua, i, més concretament, la fonètica.

Fa noranta-nou anys que Julio Camba descrivia les dificultats de comprensió que generava l’accent: “A tots els espanyols els sol indignar molt el que els catalans parlin català. Hi ha una cosa, però, que ens indigna més encara, i és que parlin castellà”. Ha passat un segle i Espanya continua ancorada en el mateix prejudici, traduint-lo a les televisions i ràdios, com si fos txec. Seria injust dir que no s’ha mogut, tant com falsejar la realitat i dir que l’àncora no existeix. En última instància, per al ministre Wert, espanyolitzar els nens catalans era treure’ls les vocals obertes. Es va recordar de l’accent de Vic del nen de Pa negre a la gala dels Goya com fa poc es recordava l’accent de Puigdemont a les televisions estatals.

Per molt menys, els intel·lectuals espanyols units sota el signe del desvergonyiment parlen de racisme cultural, d’apartheids lingüístics i de moltes altres bajanades que potser haurien d’aplicar-se a si mateixos i als seus joves i voluntariosos deixebles. El metre de platí iridiat de la llengua el continuen tenint l’Estat i els seus acòlits. Volen que ens regim per aquest quilòmetre-zerocentrisme fonètic que s’ha mantingut hermètic a qualsevol tipus de llengua que no sigui la bona, l’oficial, el castellà, espanyol per antonomàsia. No parlem del qui recomana que val més no alçar la veu, no fer manifestos, que el nostre mal no vol soroll. Vaja, que si no diem res, ens hi voldran.

Per cert, per maixant s’entén dolent, pervers. L’etimologia ens porta al francès antic, avui méchant, i l’article de Camba es titulava La tragedia del catalán.

I aquí estem.

Francesc Serés és escriptor.