Un segle de ritme i poesia

Hi ha concerts que, per bons que siguin, en tenim prou amb veure'ls una vegada (fins i tot la repetició pot contribuir a disminuir el seu interès). Uns altres, en canvi, es poden repetir periòdicament sense temor, que fins i tot guanyaran amb aquesta repetició. El concert de Caetano Veloso i Gilberto Gil és dels segons. Van passar per Barcelona el juliol passat i van repetir aquest dilluns amb un format idèntic, van canviar algunes cançons, però el concert va ser el mateix i, la veritat, va anar encara millor (i ja era difícil) que el precedent.

A més, podria imaginar-se que en aquesta època en la qual dominen la imatge, el multimèdia i totes aquestes coses, dos paios sols amb les seves guitarres acústiques en un escenari totalment desproveït de qualsevol decorat acabarien avorrint per falta d'estímuls per a l'espectador. Què va! Res més lluny de la realitat. Caetano i Gilberto (els cognoms sobren quan estem en família) es basten per omplir-lo completament tot i transmetre una emoció que en certs moments podia tallar-se amb un ganivet i en altres es transformava en clamor. Poesia i ritme, murmuris a cau d'orella i incitació a picar de mans i cantar. Profunditat i alegria. Un grup de músics acompanyants o qualsevol artefacte visual ho haurien engegat tot enlaire, hauria estat com una intromissió en una relació molt íntima.

Caetano i Gilberto, tots dos a punt de fer els 74, desprenen una energia envejable. Caetano en molta millor forma vocal que l'exministre de Cultura brasiler que supleix les manques amb un sentiment que arriba ben endins, allò que podríem anomenar duende, swing, ànima o de qualsevol altra manera. El títol del seu espectacle és prou expressiu: Dos amics, més d'un segle de música.

Van cantar a duo cançons de l'un i de l'altre, es van alternar amb les veus i les guitarres i Caetano va arribar a fer uns aplaudits passos de ball. Van començar amb el vell Back in Bahia i aviat es van deixar arrossegar per la màgia de Tropicália i el públic va començar tímidament a cantar. A poc a poc el cant es convertiria en crit, picades de mans i ball, cosa que no va passar al Liceu. Allà tot va ser més formal, més íntim i retret. Però el Palau ple a vessar sembla incitar més a oblidar la composició i a deixar-se anar, i es van prodigar tant els músics com el públic que se sabia tots els temes i els va cantar a plaer.

Unes 30 cançons, inclosos cinc apoteòsics bisos, van conformar un programa que semblava moure's amb les ondulacions d'algun insinuat ritme brasiler. Van remuntar-se fins a la primera cançó que va compondre Caetano, el 1963 (any en què va conèixer Gilberto), que va precedir l'última que han escrit junts, As Camélias, i que tampoc no va sonar al Liceu. Van incloure algunes versions, sorprenent i celebrada la seva Come prima, i van acabar amb magnificència davant un Palau que s'agitava a ritme de samba.

No se sap si aquests dos jovenets seguiran de gira l'any que ve. Si fos així, els estarem esperant amb candaletes.