“Si fos per Cerdà, Barcelona seria com Brasília”

Enric Calpena (Barcelona, 1960) estira el cos tant com pot contra la paret del carrer del Bisbe, on hi ha “la vara de Barcelona”. La fotògrafa li exigeix paciència mentre la riuada de turistes l’obliga a fer malabarismes per evitar que algun clatell li esguerri el retrat. Calpena aprofita les pauses per explicar que la vara –una marca al mur de la capella de Santa Llúcia, restaurada el 2011– servia a l’època medieval per mesurar les càrregues dels comerciants. Calpena ha escrit Barcelona, una biografia (Edicions 62), un repàs, de narrativa àgil, de l’evolució la ciutat que li serveix per reflexionar sobre fets i costums presents.

Calpena va créixer a les Corts. La mare, barcelonina; el pare, de Yecla (Múrcia), era empleat del Banc de Biscaia desplaçat a Catalunya. Calpena recorda els berenars als jardins de Sant Joan de Déu, on avui hi ha el centre comercial Pedralbes Centre. Evoca la vida de barri, sobretot a la plaça de l’actual centre cívic Can Déu. “L’expressió ‘un menjar de Cal Déu’ ve d’aquesta casa”, explica Calpena. M’agrada el concepte “forat negre” que emprava Calpena en una entrevista anterior. “Forats negres” són episodis de la història de Barcelona que no s’han tractat amb la profunditat que cal. Forats negres com la violència contra el catolicisme el 20 de juliol del 1936, o la destrucció d’arxius per part de les tropes borbòniques després de la Guerra de Successió, o el radicalisme que proposava el Pla Cerdà. L’entrevista es fa a la plaça d’Isidre Nonell, una mena de patchwork enmig del barri Gòtic, entre la Via Laietana i el Portal de l’Àngel. La Via Laietana és l’única execució del que Calpena considera un error d’Ildefons Cerdà: “Cerdà va voler carregar-se la ciutat antiga. Si li haguessin deixat fer el que ell volia, la ciutat seria d’un igualitarisme màxim, Barcelona seria com Brasília”.

Ciutat Vella té multipersonalitat, però també pateix d’uniformització: a la mateixa plaça Isidre Nonell hi ha una botiga Desigual, un dels 18 establiments que aquesta marca de roba té a Ciutat Vella. Desigual rivalitza amb el mural de Joan Fontcuberta El món neix en cada besada. L’obra va ser inaugurada per a les festivitats del Tricentenari del 1714, com una expressió del lema oficial “Viure lliure”. Actualment es pot confondre amb un anunci de “la vida és xula” que promet la publicitat de Desigual.

El valor del Born

La Guerra de Successió és cabdal per a l’evolució de Barcelona. L’escenificació i l’exposició de les runes del Born és l’adient i s’ha de mantenir com ara, segons Calpena, perquè tenen un valor impressionant, però no només pel pes històric que té per a la ciutat i per al nacionalisme català, sinó perquè és un testimoni d’un esdeveniment global: “És un dels pocs llocs a Europa que ens expliquen els estralls del que alguns consideren la veritable Primera Guerra Mundial. Per la successió a la corona espanyola es va combatre al Canadà, a l’Índia, a l’Àfrica”.

Tornant al Pla Cerdà, Calpena assegura que “el més atractiu és el que la gent improvisa respecte a la idea original”. Ell és sever amb les ampliacions que s’han afegit al damunt dels edificis originals de l’Eixample: “Són horrorosos estèticament, però diuen que han donat vida als barris. Però a París, per exemple, no s’han aplicat modificacions d’aquesta mena”. La densitat de població a Barcelona continua sent enorme perquè l’expansió de la ciutat no ha estat la que s’hauria d’haver produït. Molts moments històrics van aturar el creixement territorial de Barcelona, segons Calpena. El futur que ell projecta és una megalòpoli, una unió metropolitana amb el Maresme, els municipis del Llobregat i del Besòs: “L’expansió sempre ha estat del Llobregat a Mataró; fins i tot la forma geogràfica d’aquest territori seria similar a la de Nova York”.

Desori al nomenclàtor

El record de la història té un pes important en política, des dels seus monuments fins al nomenclàtor. Calpena entén la significança ideològica dels noms dels carrers: “La política de símbols marca la consciència cívica”. “Un monument franquista és un horror pel que representa, però també és memòria viva”, diu Calpena, per subratllar la necessitat d’una estratègia que no arraconi aquest llegat. El sorprèn que dues vies de Barcelona portin el nom del general Prim, militar que, segons la versió oficial, va ordenar bombardejar la ciutat durant l’alçament contra Espartero del 1843. Calpena destaca el simbolisme de Víctor Balaguer de batejar els carrers de l’Eixample amb noms vinculats a la cultura dels territoris catalans, però també a l’aliança amb Espanya. En contrast amb la intenció de Balaguer, Calpena diu que no entén per què encara hi ha carrers amb noms que no tenen cap vinculació amb Barcelona: Capità Arenas era un enginyer mort el 1921 a la guerra d’Àfrica; també hi afegeix Tetuan, Wad-Ras o Bailèn, carrer on viu Calpena, que és un nom en honor a una batalla contra les tropes napoleòniques: “Fins i tot Austerlitz tindria més sentit per a un carrer nostre perquè va tenir més influència”.

Més que el nomenclàtor, Calpena assegura que són els grans projectes urbanístics el que ha suscitat històricament els debats més calents: “Les preocupacions dels barcelonins són molt transversals; el debat sobre la reforma de la Diagonal, sobre el passeig de Gràcia. Són temes que arriben a ser debats generals i de primer ordre fins al punt que un alcalde –Jordi Hereu– quedés rematat per unes voreres de la Diagonal”. El més interessant, segons l’autor de la biografia de Barcelona, és que aquest tarannà ve de lluny, potser del segle I a.C. i tot: “Hi ha escrits de l’època romana que relaten el debat que va suscitar la ubicació de les termes de Sant Miquel: s’havien d’instal·lar unes termes en aquell espai? Discussions com aquesta sempre han passat en aquesta ciutat”.