Arturo San Agustín: “Els pisos turístics són el que fa més mal”

A la plaça de la Barceloneta és on Arturo San Agustín va acomiadar-se per primer cop d’un amic mort i també on va veure caure el seu primer suïcida. És el lloc que ha escollit per fer l’entrevista, el racó on EL PAÍS estrena una sèrie sobre els cronistes de Barcelona. Quedem davant l’església de Sant Miquel del Port. L’escultura del sant és desproporcionada, sembla massa gran per a l’urna on la van encabir. En aquesta església San Agustín va dir adéu a Salvador Enguix, fill de valencians i mort en accident de pesca submarina. A la Barceloneta hi van emigrar un bon nombre de pescadors valencians. A la mateixa església de Sant Miquel es conserva una rèplica de la Mare de Déu del Sofratge, originària de Benidorm i traslladada el 1953 per pescadors de la província de Castelló. Des d’un dels pisos del número 44 del carrer del Mar, un home es va precipitar al buit un vespre que el jove San Agustín trapellejava a la plaça amb els amics d’infància.

La Barceloneta és un dels punts calents de la Barcelona turística, possiblement un dels barris que més ha canviat gràcies –o per desgràcia, segons qui ho expliqui– a la sacsejada que va començar amb els Jocs Olímpics i que continua avui. San Agustín (Barcelona, 1949) recorda els primers especuladors que hi van aparèixer a la dècada dels vuitanta per començar a excavar la mina d’or que els veïns encara no havien descobert. Ens asseiem al bar restaurant L’Òstia, a la mateixa plaça de la Barceloneta. Ens saluda el propietari, Jaume Muedra. San Agustín m’explica que és de la família que va fer mítica La Bombeta, un dels millors llocs de la ciutat per menjar bombes –les croquetes gegants antidieta–. Muedra ens diu que la Barceloneta és “per als barcelonins la Galícia de Barcelona: té mar per dues bandes i només hi passen si hi han de venir expressament”. La Barceloneta és territori dels seus veïns i sobretot dels guiris. Muedra no es queixa, al contrari; ha obert un altre local a la Boqueria. L’únic que lamenta Muedra és que a la Barceloneta no hi hagi oficines que dinamitzin el comerç durant la setmana.

San Agustín escolta atentament, hi ha idees de la conversa que li fan el pes. San Agustín va fer-se conegut com a entrevistador i cronista barceloní a El Periódico, tot i que anteriorment havia estat un destacat creatiu publicitari. Escriu setmanalment a La Vanguardia i enguany ha publicat En mi barrio no había chivatos (Comanegra), unes memòries de la seva Barceloneta, un llibre deliciós i dur, que intenta no ser nostàlgic, però que inevitablement ho és perquè també escriu sobre fets i gent que han desaparegut i que el van formar com a persona. En mi barrio no había chivatos val la pena especialment pels estibadors del port, pels pescadors i per l’estraperlo. El port des del seu vessant més humà, que també pot ser fosc, com el del estibadors de Baltimore que retrata The Wire.

La Sisena Flota

San Agustín vivia al Poblenou, davant del Somorrostro. El seu pare treballava a la central gasística El Arenal i residien a l’antic palauet de Charles Lebon, l’home que va portar el gas a Barcelona a mitjan segle XIX. San Agustín es va criar entre el Somorrostro i la Barceloneta, on tenia l’escola. Ara hi va un cop l’any, explica, a l’hivern, mai a l’estiu, perquè és ple de turistes. En si mateix, el turisme no el molesta. Apunta que les onades d’estrangers a la recerca de gresca desmesurada no són un fenomen nou. El seu llibre rememora l’arribada dels mariners de la Sisena Flota dels Estats Units: “De vegades, inesperadament, apareixia a alta mar, fondejat fora del port, un portaavions dels Estats Units. Un portaavions de la Sisena Flota, com el Forrestal. I allò, al barri i també a Barcelona, volia dir llet en pols, samarretes de màniga curta com les que duia Marlon Brando, gorres blanques com aquelles que es posava Frank Sinatra quan ballava a les pel·lícules vestit de mariner i xiclets, molts xiclets [...] Llavors, quan vèiem els mariners amb les putes del Barri Xino o compartint amorosament una paella a algun merendero de la Barceloneta, seguíem pensant que els Estats Units eren molt grans i invencibles, però al final del dia, quan els nois d’Oklahoma queien i acabaven adormits en algun banc públic d’on eren rescatats per un jeep de la policia militar, començàvem a sospitar que tots aquells gegants eren més dèbils del que aparentaven”.

San Agustín creu que si la Barceloneta desapareix serà per la inflació de preus que causen els pisos turístics: “Són el que fa més mal”. Suggereixo que això és en part per responsabilitat dels mateixos veïns, i San Agustín confirma que arran del llibre dues persones del barri li han explicat que lloguen el pis de l’àvia a turistes –habitatges petits, antics, que molts han rehabilitat–. La situació no té un únic pare o mare, però San Agustín creu que hi ha hagut dos alcaldes concrets –no vol dir qui són– que van fer especial mal a l’hora de “promoure una ciutat de llauners, pintades i bicicletes, una ciutat que s’ha venut com un ancha es Castilla”. “Josep Acebillo em va dir que si no haguéssim portat el turisme, Barcelona seria avui com una ciutat anglesa decadent i desindustrialitzada. A mi el que em fa por és que el turisme depèn d’operadors multinacionals que un dia poden decidir portar-ho tot a Tànger”. San Agustín dubta que els creuers, per exemple, repercuteixin en l’economia metropolitana, més enllà de punts concrets com les Rambles. I avisa que “quan una ciutat es pregunta què vol ser, és quan la comença a cagar”.

“Alcaldessa d’uns i no de tots”

El seu alcalde preferit ha estat Jordi Hereu –“tenia una mesura barcelonina, era cosmopolita i alhora local, i no feia demagògia”–; de Maragall opina que era un somiador, “i les aventures a vegades acaben malament”. Sent respecte per Itziar González, tot i que afegeix que “se m’escapen coses del personatge, com pot ser que descobrís la realitat massa tard”. Del govern municipal actual, San Agustín apunta a favor d’Ada Colau que es plantés davant dels sindicats durant la vaga del transport públic del Mobile World Congress. Tot i això, San Agustín té la sensació que al govern barceloní hi ha més gesticulació que no pas acció, sobretot pel que fa a la política d’acollida de refugiats, als canvis en seguretat urbana i a les promeses de denunciar corrupció: “Van assegurar que aixecarien catifes i de moment no tinc present que n’hagin aixecat cap. Potser no n’hi havia cap per aixecar”. La crítica més severa de San Agustín vers Colau és la sensació que “és l’alcaldessa d’uns i no de tots”.

Les paraules més dures de San Agustín sobre Barcelona és que li manca autenticitat, originalitat: “No inventem, copiem de fora, i no sempre bé. Part de la classe dirigent, sobretot del PSC, va voler fer de Barcelona una mena de Manhattan. Primer que és impossible i, segon, que si ho feien per captar turisme, diria que el turisme vol trobar coses que no té al seu país”.

La Barcelona original de San Agustín és la del barri sense delators, de l’olor del vinagre que utilitzaven les gitanes del Somorrostro per llustrar-se els cabells; més enllà de la seva misèria, la seva dignitat; la dels personatges tronats de la Barceloneta. Els clubs de natació, les partides del joc del takatà a la platja i els tiberis amb els pescadors que es resisteixen a enfonsar el seu bou.