Els fruits d’una llengua normal

L'emergència d’una generació literària —i serà el temps i la crítica qui dirà si els noms apuntats acabaran formant part del cànon— és el producte destil·lat de tota una generació lingüística. És difícil sostraure’s al fet que les dates de naixement de la més recent literatura catalana s’escauen als anys de la Transició, l’obtenció de l’Estatut d’autonomia i els inicis de la normalització lingüística: Adrià Pujol, 1974; Marta Rojals, 1975; Joan Todó, 1977; Miquel Adam, Sergi Pons Codina i Josep Pedrals, 1979; Anna Ballbona, 1980; Víctor García Tur, 1981; Albert Forns i Alicia Kopf, 1982; Jordi Nopca i Maria Guasch, 1983; Jaume Pons Alorda, 1984; Blanca Llum Vidal, 1986. Sembla, doncs, que estem recollint els fruits literaris dels processos que van desembocar en els inicis de la normalitat pel que fa a la llengua, amb la consecució de l’oficialitat, la incorporació del català a l’ensenyament i l’accés de la llengua als mitjans de comunicació.

De fet, es pot considerar que és, aquesta generació —em refereixo a la lingüística, no a la literària—, la primera de la història que és alfabetitzada plenament en català i que experimenta una relació que es pot considerar normal amb la llengua. I és possiblement aquesta normalitat el que, a mesura que aquesta generació ha anat accedint a àmbits d’oci i consum en català, ha fet que en cada moment el seu comportament lingüístic hagi estat singular, a la vegada que beneficiós. Escau a la generació que a la primeria dels anys noranta va seguir amb devoció Bola de Drac, que a la segona meitat dels anys 2000 va convertir l’escolta de música en català en un fet de consum natural i transversal (quant a gèneres, procedència dels grups, temàtiques, etc.) i que ara acull sense gaires reserves la florida de veus literàries sorgida d’aquestes mateixes condicions lingüístiques. És una generació que a poc a poc ocupa els espais de prestigi que pertoquen a cada moment, i que no trigarà a ocupar-ne més en els àmbits cultural, acadèmic, empresarial o polític.

I el joc lingüístic proposat per aquests autors és acceptat per un públic que ja va viure el trànsit de la llengua dels mitjans de comunicació, que entén la distinció entre llengua i norma i que participa de la coartada que suposen els registres lingüístics per a l’exploració d’uns límits expressius que superen la cotilla simbòlica que sempre havia representat la normativa. El seguiment fidel dels principis normatius ha deixat de ser una qüestió de militància per donar pas a una llengua que, lluny d’una escriptura displicent o descurada, es basa en el coneixement de la norma per adaptar-la, jugar-hi i actuar amb transgressió quan calgui. I han canviat també els criteris d’edició i els perfils dels professionals de la llengua. Si abans el corrector de textos es permetia la llicència, fins i tot, d’esmenar Josep Pla, ara la intervenció lingüística en literatura pivota sobre el text mateix, tot buscant solucions que respectin les propostes de l’autor, bé ampliant les fonts de consulta a la recerca de la validació dels termes, bé suggerint —i no tant imposant— alternatives a les fórmules més agosarades o poc afortunades de l’original. Del reguitzell de recursos generats, i validats en el procés d’edició, se’n beneficiarà, segur, la llengua general.