Apartheid a Espanya

Oriol Junqueras i Lluís Llach estan a favor de la segregació escolar entre infants. Per l’actuació que han tingut —no importa ja tant el que pensin—, militen contra la coeducació, que tant va costar (gairebé) aconseguir durant la transició: potser per denigrar-la per reaccionària.

Com a diputats autonòmics, acaben de votar al Parlament contra la moció que proposava suprimir les subvencions als col·legis concertats que practiquen l’apartheid escolar sexista.

Per sort, la majoria ha votat a favor de la igualtat, tret dels convergents, populars, el republicà i el cantant. Per sort: per a la causa de revitalitzar el principi de no-discriminació per raó de sexe (o de creences religioses, origen ètnic o idees polítiques). Discriminar consisteix a aplicar regles diferents a situacions comparables, defineix el Tribunal de la UE. Que potser les nenes no es poden comparar intel·lectualment als nens?

Aquest principi brilla en la Constitució espanyola (article 14); en la Declaració Universal de Drets Humans (1, 2, 7); en el Conveni Europeu (17); en el Tractat de la Unió (Carta de Drets Fonamentals, 20, 21, 23). Però la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa, LOMCE, després de reiterar-ho, ho conculca: “No constitueix discriminació (...) l’organització de l’ensenyament diferenciat per sexes” (article 84.3).

Fins que no va entrar en vigor, el PP, a instàncies d’UPN, va blindar aquesta segregació, en la llei de pressupostos (!) del 2013, i el Constitucional va validar aquest estratagema contra Andalusia i Astúries, que havien suprimit els ajuts amb diners públics, via concert escolar, als col·legis discriminadors.

Aquests i els seus tornaveus diuen que s’emparen en la llibertat religiosa, quan aquesta llibertat no ha de conculcar mai els altres drets fonamentals. O, per reducció a l’absurd, acabarem justificant l’ablació del clítoris que practiquen certs islamistes.

N’hi ha d’altres que argüeixen que diferenciar a les aules no suposa impedir l’accés al l’escola. Però la base de l’apartheid no és impedir, sinó diferenciar. La negra Rosa Parks va aconseguir la primera gran sentència contra la segregació als EUA quan, el 1955, es va asseure a l’autobús a la zona reservada als blancs i no se’n va moure. Tenia accés al transport, sí, però no un accés igual: l’apartheid consisteix a negar-lo. Sigui a Alabama o a Espanya.