Cristians, castellans, moros i d’ombra
Simfonia fugaç d'espàrrecs silvestres, els primers aliments naturals a les illes
Dins un mateix territori amb llengua pròpia, els noms de les coses de la natura, dels aliments i en les receptes populars, són, solen esser -van ser, millor- molt diferents dispars a indrets veïns. Això pot respondre a la dispersió de les identitats primitives dels qui els van usar els elements i els van denominar per primera vegada. Van batiar-los i crear costum.
A les illes es va accentuar històricament la fragmentació, l'afirmació de l'expressió local. Entre l'absència de relació i la competència irònica i per fites dels nuclis, pobles i ciutats, nasqué l'orgull singular.
Dels aïllaments interiors vénen les marques territorials, els suposats atributs de la psicologia o caràcter del llinatge de vila o barri. La procedència conferia singularitat, teòrica, el gen local dels clàssics.
Els antics nadius (recol·lectors-caçadors, pobladors, colonitzadors, migrants) i centenars de generacions posteriors van consolidar aquesta 'cultura' emocional, una cosmogonia de menudències, l'univers ultra menut, entre l'orgull, la rutina i la distància. Amb veus, accents, dits, plats i noms singulars. Francesc de Borja Moll deia -ironitzava- als anys 50 que un poble de Mallorca aïllat (sense connexions modernes) podria haver desenvolupat una llengua privada, local, per l'univers de mots, accents i estil social d'us de la seva parla.
Anar caadescú per hom, per ells, no tenir massa temps d'oci ni curiositat pel veinat ajudà a les diferències. La no-relació directa habitual entre veïns -a dotze quilòmetres o menys- es va perllongar fins a bastant més enllà de la meïtat del segle XX, quan els mitjans de transport privats i els mass media van ser d'ús habitual.
Els noms i malnoms a l'espai comú, les denominacions inicials van estrenar el relat autòcton, veïnal, tribal, local. Les tradicions gastronòmiques es van formar i van créixer segles endarrera, quan els ritus i modes no eren fugaços, globals, mediàtics o televisius, uniformats i breus, en definitiva.
Als noms autòctons de les espècies i varietats, en els llibres, se'ls diu "vulgars", populars, dels illetrats no experts ni cientifics, que van dibuixar espontàniament la imatge oral de les coses.
Així romanen en la memòria dels majors alguns -o molts pocs noms- un ventall de paraules per apel·lar als espàrrecs silvestres, ells brots tendres de les plantes mares de punxes, espines i pues.
"Espàrrrecs" ii res pus, en sec, se'ls diu generalment en català insular, o "espàrecs" en moltes parts perquè no hi havia uns altres. Allí no havien conegut altra cosa, allò espontani de foravila eren espàrrecs. No havien aparegut els enllaunats pàl·lids i navarresos i els "trigueros" verds, conreats i mesetarios.
Als espàrrecs de camp, en diferents zones de les illes Balears, se'ls anomena per inèrcia local en raonades categories característiques: "castellans", "cristians", "forasters", "d'ombra", "de gat", "de moix", "moros", "de la reina", "de ca", "de marge", "borratxons". El recompte no té afany exhaustiu i assenyala amb prou feines els noms dats a les tres mateixes varietats.
Neixen i poden ser capturats, tallats, en un període breu de dies abans de perdre la seva tendresa i ser llenyosos, durs, incomestibles. Són una dscoberta apreciada perque son gratuïts i creixen entre espines i mates que fan nosa.
Sorgeixen espontàniament en els marges, parets i voreres de les finques, camins, entre la mala herba, entre esbarzers, romaguers o arbusts, entre les roques, davalls figueres de moro o la metàlica sombra del garrover. La pluja, el sol i el fred a temps, marquen la brevíssima temporada.
El menú, consum i elaboració són gairebé un monogràfic: truita d'espàrrecs; de vegades amb companyia de faves, pèsols de bullir i els alls tendres o les penúltimes carxofes.
Els remenats (regirats) són la segona opció i la tercera el grill. Escampar brots d'espàrrecs en un arròs, una 'coca' o una amanida de crudités o camesroges il·lustra la mossegada o la cullera. Eivissa i Formentera van per ells, austeres i surrealistes en l'expressió i amb un sol nom (espàrrrecs) en fan varietat de plats.
A Menorca, al sud, a Ciutadella, mengen 'fornera' d'espàrrecs, amb sofregit i guisat previ de les verdures o hortalisses de l'època més els ous d'estrena primaveral. La versió canònica usa patata a voler per no ensopegada. És una variant de la greixera d'ous dels mallorquins, l'apoteosis simfònica del corral (, hort i galiner).
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.