Ni rastre del Barça campió

L'Atlètic va signar el 1996 la quitança de Cruyff com a entrenador del Barça. També va eliminar l'equip de Martino de la Champions i va guanyar la Lliga al Camp Nou. I ahir va impedir que el trident pogués revalidar el títol guanyat a Berlín. Els nois de Simeone havien perdut els set partits jugats contra els de Luis Enrique fins que ahir a la nit van cantar victòria al Calderón. Un triomf reparador per a un equip inesgotable disposat també ara a disputar la Lliga al Barça.

A última hora no va aparèixer el peu, sinó la mà d'Iniesta per signar la derrota d'un equip blaugrana que ha començat a perdre partits de manera sorprenent i ha seguit assumint una eliminació estrident a la Copa d'Europa. A hores d'ara ningú sap què pot passar diumenge contra el València. La davantera s'ha quedat seca i l'entrenador no troba solucions perquè la baixa forma s'ha escampat com la pesta entre titulars i suplents al vestidor del Camp Nou.

No funcionen els solistes, tampoc es percep sentit d'equip i ha desaparegut el solfeig de la Masia. Messi està dessintonitzat, incapaç de marcar un gol des de fa cinc partits, cosa que no passava des del 2009-2010; Neymar va més per terra que dempeus, i no n'hi ha prou amb l'esforç i el lideratge de Luis Suárez. Els blaugrana encara no s'han recuperat de la derrota del clàssic, com va passar en l'última temporada de Guardiola, quan després també van ser eliminats d'Europa pel Chelsea de Torres.

El Barça és un equip impotent i frustrat, sense energia ni fe, tou en la defensa i tímid ofensivament, incapaç de rebel·lar-se contra l'adversitat, a Anoeta, al Camp Nou i al Calderón. Hi ha un problema anímic i de futbol, simplificat en la figura de Messi, amb una malenconia que resulta contagiosa, especialment en jugadors vitals, com Neymar, o freds, com Busquets. Els partits decisius necessiten talent, i les figures no van aparèixer davant d'un rival enfebrat com l'Atlètic.

Els blaugrana van dimitir tot just sortir al camp, presos els jugadors per la por, més pendents de tocar i tocar al seu terreny per guanyar seguretat i confiança que no pas d'atacar el contrari, que va campar a pler al Manzanares. El drama és que tampoc sap cuidar-se de si mateix, i encara menys quan s'enfronta a rivals endurits com l'Atlètic. Ara ni tan sols contraataca, un recurs del qual ha viscut molt de temps, confiat en els gols del trident i la jerarquia de Messi.

El Barça va sempre a remolc, sense autoritat ni domini, pla i sense perfil, com en els temps de Martino. No se sap a què juga o què pretén l'equip de Luis Enrique. De vegades Mascherano deixa anar una pilotada, d'altres Messi fa un esprint defensiu i Iniesta ocasionalment trenca les línies. No hi ha ningú que xuti amb aquest futbol tan indefinit i espantat, contrari al de l'Atlètic. Tot i que es van espavilar després del descans, la seva resposta va ser pobra en un torneig exigent com la Champions.

Els blaugrana no van acabar cap jugada; els atlètics les van rematar gairebé totes, síntesi d'un partit sense picant per part del Barça. No hi va haver ningú que fes un bon ensurt a Oblak per més que l'àrbitre no xiulés en l'últim minut un penal per mans de Gabi. Els blaugrana gairebé no van protestar, igual de rendits quan a Messi se li va anul·lar un gol legal el dia que l'Atlètic va cantar victòria a Barcelona. L'equip de Luis Enrique mai va donar la sensació de poder remuntar, més espectador que protagonista, sense velocitat, agressivitat, profunditat, encert, ni lideratge.

La depressió ha arribat fins i tot a un jugador irreductible com Luis Suárez, que sumava 45 gols en 45 partits, fins que va arribar al Calderón. No li queda més remei a l'equip que identificar el problema per trobar la solució, cosa que no és fàcil: el Barça ha perdut tres dels últims quatre partits després d'encadenar 39 partits invicte i l'equip de Luis Enrique va caure per primera vegada després de 13 eliminatòries impecables. Ha passat d'una dinàmica positiva a una de negativa i necessita trobar ara mateix el punt d'inflexió.

Les victòries de l'Atlètic sempre han deixat empremta al Camp Nou. Fins i tot en els temps de Cruyff.