Gabinet meridional

Estem poc acostumats que les col·leccions privades es posin en bloc a la venda i llavors se’n faci una exposició. Als anys vint i trenta del segle passat, i fins i tot al llarg del segle XIX, aquest fet era molt freqüent a París i altres capitals europees, i quan passava sovint se’n feien catàlegs molts dels quals han quedat com obres de referència quan se segueix la pista d’algunes peces rellevants. Però el més normal aquí és que, quan es desfà una col·lecció emblemàtica, es faci amb la màxima opacitat possible, per tal de no aixecar polseguera, tant per part de qui la ven com de qui la compra o la distribueix. Quasi tota col·lecció d’art s’ha nodrit de la venda d’obres procedents d’alguna altra. La majoria d’objectes valuosos solen sobreviure als seus propietaris, fins que algunes vegades acaben ingressant en un museu públic per entrar en una altra dinàmica, la de la gràcia o desencert de conservadors i directors, que tant poden posar-los en valor com oblidar-los a les reserves a l’espera de ser redescoberts un dia o altre.

Albert Martí Palau diu que els antiquaris tant ajuden a fer col·leccions com a desfer-les per generar-ne de noves. És una funció curiosa i necessària en el mercat de l’art. I ell, que n’assumeix amb orgull el paper, vol situar-se entre els comerciants cultes, els que generen alhora negoci i cultura. Dos conceptes que des del món públic de sempre han semblat antitètics. El fet de poder posar a la venda una col·lecció, amb noms i cognoms, és per a Palau Antiguitats un honor i no un motiu de blasme, ja que ho aprofita per documentar-la i difondre-la abans que es dispersi per engrossir-ne d’altres, fins i tot les de grans museus com ara el Prado, que és client de la casa. Fa quatre anys ja ho va fer amb l’impressionant recull de dibuixos i gravats de Cuba d’Héctor de Ayala. I ara ho fa amb els dibuixos valencians dels segles XVII al XIX de Miguel Martí Esteve (Castelló de la Plana, 1869 - València, 1939), descendent de cèlebres pintors, escultors i gravadors llevantins, estretament lligats a la Reial Acadèmia de San Carlos i a la madrilenya de San Fernando. El seu besavi, Rafael Esteve Vilella (1772-1847) era el gravador de cambra de Carles IV, i tenia per rebesavi matern l’escultor José Esteve Bonet (1741-1803).

Fins al segle XX, hi ha hagut a Espanya poca tradició de col·leccionisme gràfic privat, a diferència de França, Itàlia, Alemanya o Anglaterra. El més corrent ha estat que els conjunts importants de dibuixos catalans o espanyols hagin arribat als nostres dies a partir dels fons dels estudis dels mateixos artistes. De fet, l’origen de la col·lecció de Martí Esteve té aquest mateix fonament, però ell el va saber ampliar en un sentit enciclopèdic fins al punt de ser el principal referent de tres segles de dibuix valencià. Com a col·leccionista, però, no es va limitar al dibuix, sinó que també va aplegar pintura, escultura, numismàtica, orfebreria i, sobretot, arqueologia hispànica. Bona part d’aquest llegat acabaria en diversos museus. El que es pot contemplar a l’exposició actual és el que es van quedar els hereus i es van vendre ara fa més de mig segle —un altre lot important de dibuixos el van vendre, també llavors, a l’Ajuntament de València. Són més de 50 dibuixos de José i Rafael Esteve, Vicente Salvador, Juan Cochinillos, Mossèn Domingo, Hipólito Rovira, José Vergara, José Camarón i els seus fills José Juan i Manuel, Rafael Ximeno, Vicente Castelló i, entre d’altres, Vicente López, amb paisatges, madones, viacrucis, angelets, monges i bisbes sants, sense oblidar la declaració de guerra a Napoleó per part de la ciutat de València.

El gabinet meridional de Palau Antiguitats és per a paladars fins, per mirar-s’ho amb deteniment i amb ganes d’aprendre història de l’art, d’aquella que surt poc als llibres de gran tiratge, però que està disseminada pel territori en esglésies i palaus. Correspon a una època en què, mentre a Catalunya la pintura passava per moments bastant magres, durant el segle XVII i el primer XVIII, amb pocs diners i escassa clientela, els artistes valencians sobresortien en l’àmbit espanyol amb una destresa sorprenent i amb línia directa a Madrid, que és on, de debò, es remenaven les cireres.

Són obres per mirar