Una utopia a examen

Us explicaré una utopia i vosaltres direu. Es tracta de convertir les Rondes en sòl urbà. Primer se les considera un túnel de transport públic i s’hi posa una línia de tramvia en els dos carrils centrals, als quals s’accediria mitjançant escales mecàniques. Les estacions, en una andana al mig. Els altres dos carrils per banda serien per transport públic i mercaderies. Traduït: sense cotxes. Aquest espai tunelificat es cobriria amb edificis no gaire alts, continus —rebutjant la nefasta tendència actual a construir en blocs, opino jo—, que se sustenten en els murs de contenció de la Ronda i pilars afegits, res que s’allunyi del que és un edifici amb pàrquing subterrani. Aquesta construcció, que donaria la volta a la ciutat per les vores, taparia la Ronda sense cost públic: les parcel·les es donarien a cooperatives i petits grups inversors que hi farien habitatge bo, bonic i barat, amb un percentatge dedicat a lloguer social.

M’ho explica David Bravo. L’esmentava en l’últim article i em va trucar perquè parléssim. Volia explicar-me coses, volia explicar-me la seva versió de la realitat, i ens vam asseure un matí al màgic jardí de l’Ateneu, amb una cervesa. Aquest home parla pels descosits: és jove i és pur entusiasme. És part d’aquesta generació d’arquitectes —jo el definia com a “compromès”—que capgira la professió per escapolir-se del mercat, per eixamplar el camp de visió tot englobant-hi gent, equilibris i espais que el simple constructor no sol veure. Són arquitectes que planifiquen i proposen: abundaven als inicis de la democràcia. Canviar el món. David Bravo, no sé si ho haureu notat, no té en compte la circulació privada, els cotxes. És un dels grans temes de l’Ajuntament actual.

Bravo argumenta que les Rondes són les noves muralles de Barcelona i, com els higienistes del XIX, clama per suprimir-les. Les Rondes són una muralla econòmica, diu, somrient com un cooperant, perquè van ser la factura principal dels Jocs Olímpics. Faig un bot: la factura es va firmar als anys 80 i, sense Rondes, avui Barcelona directament no existiria. S’hauria enfonsat en les pròpies aigües freàtiques pel pes de l’embús. La mobilitat és sang fluint per les venes i les embòlies són perilloses. Un cop, parlant amb un amic, vaig dir que els romans consideraven ciutat aquelles agrupacions que tenien aqüeducte i claveguera i que, al segle XX, era ciutat allò que tenia mobilitat i cultura. Ara no recordo per què vaig posar l’accent en aquestes dues coses, que avui potser no triaria, però són esperit i llibertat, i això no és poca cosa.

No és pas millor créixer en sòl metropolità? Repartir població, com deia Joan Clos?

Aquest arquitecte de la utopia té raó quan diu que el cotxe decaurà perquè no és eficient com a transport, és massa individual. Apunta a més a més que la gent que va fugir de la ciutat cap al verd –“la clorofil·la”, diu—acabarà tornant-hi com els rics tornen al centre de Boston perquè necessiten barri i comerç i passeig sota els til·lers. Hi tornen ara que el centre de Boston és practicable i encisador. David Bravo diu aleshores: preparem la ciutat per a aquest futur. I en escriure-ho recordo una altra anècdota. En una campanya municipal, el candidat Joaquim Molins, seriós, fat, va dir que Barcelona perdia població i que això era símptoma de decadència; llavors el candidat Joan Clos va contestar que les ciutats madures no creixen de forma indefinida sinó que tendeixen a equilibrar el territori, repartint la població, i tothom va veure que tenia raó, que en sabia més, i va guanyar les eleccions. Immediatament després va arribar l’onada migratòria del 2000 i Barcelona es va omplir de nous veïns.

Imaginar el futur és perillós si posem en joc el present, perquè el futur és impredictible. La ciutat, diu Bravo, és “convivència i supervivència”, i sona bé, i ens remet a la ciutat de les persones que proclama l’Ajuntament actual, que no sap del tot què ha de fer amb els cotxes però que els assenyala amb el dit acusador. La ciutat és un artefacte complex, de trànsits superposats, d’afanys i treballs, i cal entendre-la en la seva totalitat, amb els seus conflictes, amb les regles no escrites, perquè el conjunt funcioni. M’imagino les Rondes edificades: 80.000 pisos on ara tenim aire, contaminat però lliure: espai, horitzó de tots. No és pas millor créixer en sòl metropolità? Repartir població, com deia Joan Clos?