Podem i l’alcova

Quan Podem va efectuar el desembarcament polític a Catalunya (diguem que amb els comicis europeus de maig del 2014, però sobretot arran del famós míting al poliesportiu de la Vall d’Hebron, el 21 de desembre d’aquell mateix any), no van ser pocs els que van veure en Pablo Iglesias Turrión un Alejandro Lerroux amb cua i estudis. Uns el veien amb temor, però molts altres amb esperança. Per fi hi havia un projecte d’esquerres genuïnament espanyol, amb un lideratge personal potent, que carregava de cara contra l’independentisme burgès i corrupte (“a mi no em veureu mai abraçar-me amb Mas...”) sense les connivències habituals de la pseudoesquerra local. Sí, Podem era susceptible d’erigir-se en el dic capaç d’aturar la marea sobiranista...

Encara no un any i mig després, alguns dels més esperançats i fins i tot compromesos d’aleshores —l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo en seria un exemple il·lustre— s’han apartat amb disgust del projecte d’Iglesias. I, significativament, articulistes molt connotats per la seva inveterada hostilitat envers el nacionalisme català figuren avui, alhora, entre els crítics més ferotges de Podem. Què deu haver passat que expliqui aquest canvi de percepcions i actituds?

Doncs que s’ha imposat en el vèrtex podemita el sentit de la realitat. És ben plausible —no tinc dades per afirmar-ho— que Pablo Iglesias i el seu entorn irrompessin en la política electoral amb els plantejaments jacobins i el culte al centralisme democràtic tan propis de l’esquerra espanyola tradicional. De fet, és fàcil recordar afirmacions del tipus “totes les candidatures que avalem s’hauran de presentar amb la nostra marca”, i en la seva contribució a la campanya de Catalunya Sí que es Pot al setembre, el mateix Iglesias va fer algunes referències als votants d’origen immigrant que haurien pogut sortir de la boca de Carme Chacón o fins i tot de José Bono.

Malgrat tot, allò no va funcionar gens bé (8,9% dels vots, malgrat la participació rècord) i la cúpula de Podem va respondre, de cara al 20-D, amb una rectificació tan ràpida com acusada: de la marca única a les confluències; de carregar contra el cupaire David Fernández a presentar candidats que exhibien haver votat un doble sí el 9-N del 2014; d’insinuar-se com a barrera antiindependentista a posar al capdavant del programa —i de les negociacions posteriors— la celebració d’una consulta legal d’autodeterminació a Catalunya.

Tot això per oportunisme? Digueu-n’hi com vulgueu. Segons el meu parer, Iglesias i companyia han comprès que, per disputar l’hegemonia política a Catalunya o a Euskadi, només es pot fer des de dins del frame, del marc cultural hegemònic, i en tots dos territoris aquest frame està definit des de fa dècades —per no dir més d’un segle— pels respectius nacionalismes; o, per matisar, pels moviments i discursos que defensen i reafirmen una identitat específica i reivindiquen el màxim grau possible d’autogovern. Sí, esclar que hi ha espai fora del marc descrit, però es troba ja sòlidament ocupat pel Partit Popular, per Ciutadans —almenys, a Catalunya—, pel PSE-PSOE i, darrerament, també pel PSC-PSOE.

Potser aquesta anàlisi converteix en menys sorprenents algunes notícies arribades del País Basc el cap de setmana passat. Podem, tot i que afirma que no és ni nacionalista ni independentista, va decidir celebrar aquest diumenge de Pasqua l’Aberri Eguna, és a dir, el mític aniversari de la “revelació” de Sabino Arana! I, sens dubte, el partit d’Iglesias es presentarà a les eleccions al Parlament de Vitòria, d’aquí a uns mesos, enarborant la defensa d’un referèndum a l’escocesa sobre la independència d’Euskadi.

El 4 de març del 2006 va tenir lloc al Teatre Tívoli de Barcelona l’acte públic de catapulta d’allò que, al cap d’uns mesos, havia de ser el nou partit polític anomenat Ciutadans. En el seu transcurs, el periodista Arcadi Espada —potser, llavors, el més determinant dels pares intel·lectuals del projecte— va cridar a “expulsar el nacionalisme de l’espai públic i tornar-lo a l’alcova, al costat del crucifix, d’on no hauria hagut de sortir-ne mai”.

Una dècada més tard, aquell projecte embrionari ha triomfat espectacularment en molts aspectes, però no en el de donar compliment al desig del senyor Espada. Lluny de recloure's en alguna alcova, els plantejaments nacionalistes segueixen omplint l'espai i el debat públic: a Catalunya, a Euskadi... i, per descomptat, a Espanya. Paciència, i a perseverar.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.