‘La Masia’ de Miró i de Hemingway

Si Plutarc visqués podria escriure una de les seves famoses Vides paral·leles amb dues de les icones culturals del segle XX com són el pintor Joan Miró i l'escriptor Ernest Hemingway. En absència de l'historiador grec, el periodista i professor Àlex Fernández de Castro sembla haver agafat el testimoni en el seu llibre La Masía. Un Miró para Mrs. Hemingway publicat per la Universitat de València, en el qual, a més d'aportar un bon nombre de dades biogràfiques d'aquests creadors, reconstrueix la seva relació a partir de La Masia, una obra mestra del català que va començar el 1921 a Mont-roig, Tarragona, a la casa d'estiueig familiar i va acabar a París l'any següent. “Han estat nou mesos de treball constant i pesat... Patia terriblement, bàrbarament, com un condemnat”, va assegurar Miró. Una obra que després de veure-la Hemingway a l'estudi parisenc del pintor a la Rue Blomet, no va parar fins a aconseguir-la el 1925 i no se’n va separar mai, convertint-se en el seu quadre preferit, malgrat que l'autor de Fiesta va reunir una important col·lecció d'art, amb obres de Paul Klee, Juan Gris i André Masson, entre d’altres. “No va ser una amistat profunda, però si duradora, malgrat que Hemingway no va destacar per ser molt fidel a les dones i als seus amics”, assegura l'autor, que ha dedicat més de cinc anys a escriure el llibre, després de consultar fons personals del pintor i l'escriptor, aquí i a l'altre costat de l'Atlàntic.

Trossejar-la per vendre-la

En l'exhaustiu llibre apareixen infinitat d'històries. Una d'elles recull el relat de Hemingway de la nit en què va comprar la pintura el setembre de 1925 en la qual, juntament amb John Dos Passos i Evan Shipman, va recórrer bars i restaurants de París amb la intenció de demanar diners als amics i coneguts. Després de reunir els 3.500 francs, Hemingway es va endur la tela en un taxi descobert. “El vent va inflar el gran llenç com si fos una vela”, va escriure el 1934 l'autor de Per qui toquen les campanes. “El vam penjar a casa i Miró va venir, ho va veure i va dir ‘Estic molt content que siguis tu qui tingui La Masia”. No era d'estranyar. El representant del pintor, Léonce Rosenberg no veia cap altra sortida per vendre-la que “trossejar la pintura en vuit trossos, perquè era molt gran, i vendre-la al detall”.

Segons Fernández de Castro l'obra representa l'essència del que és Catalunya per Miró, un pintor enamorat del camp i els seus valors per sobre d’allò urbà; alguna cosa en la qual coincideix amb Hemingway que va escriure que l'obra “conté tot el que sents per Espanya quan hi ets i tot el que sents quan estàs lluny i no pots anar-hi”. La cita la va escriure el 1934, el mateix any en què va recuperar el quadre després d'haver-se separat de la primera de les seves quatre dones, Hadley Richardson, en el seu 37è aniversari. “Hemingway l'hi va demanar prestat una temporada, però mai l'hi va retornar”, explica l'autor del llibre que ha recopilat la correspondència entre els dos creadors: “Unes 20 missives, entre cartes, telegrames i postals”.

La relació entre “aquests artistes tan diferents, físicament; un d'alt i fort; l'altre baixet, encara que sempre li agradava l'activitat física; també de caràcter, ja que Hemingway era extravertit, fanfarró, amb un ego espaterrant, descurat en el vestir, bevedor incansable i viatger; i l'altre era tímid, sedentari, polit i bevedor moderat” van tenir punts d'unió, segons Fernández de Castro: “Els dos eren esperits turmentats, compartien un sentiment tràgic de la vida; Hemingway es va suïcidar el 1961, mentre que Miró va trobar l'equilibri gràcies a l'estabilitat familiar i es va protegir molt més, però era un home molt pessimista, més enllà del seu aspecte serè”. El llibre recull coincidències curioses, com que als dos els agradava boxejar i que Miró va fer d'espàrring de Hemingway tal com recordava anys més tard: “Ens vèiem sovint, no només com a amics. De vegades, ens vèiem cara a cara al quadrilàter, on tots dos assistíem a classes de boxa. Ell era un gegant, un colós i jo molt baixet. Era bastant còmic”, va escriure el pintor.

El quadre es va fer inseparable del premi Nobel, tal com recullen les fotografies que acompanyen el text, i el va acompanyar a tot arreu on va viure: Chicago, Florida i Cuba. “No va ser una relació intima entre ells, però si llarga en el temps. El 1959 Miró li va escriure una carta demanant-li permís per restaurar l'obra de forma exhaustiva, després de prestar-la per a l'exposició antològica del pintor al MoMA. Hemingway li va fer cas i va ampliar el termini de préstec de l'obra al museu; per això, després d'esclatar la revolució cubana l'obra ja estava fora del país en mans de la seva quarta esposa Mary Welsh”. Va ser ella la que el 1986 la va cedir a la National Gallery de Washington, on és una de les obres mestres.